“Tenir un repte ens fa moure i dona sentit al camí”

Sí, accidents com que es trobin els personatges del Mateo i la Ione a l’Annapurna em va passar a mi en una crisi fa uns deu anys. Em van parlar del Kilian Jornet, quan no era tan conegut, havia començat a fer vídeos a YouTube de la seva filosofia de la vida, i vaig entrar en aquest món. Em va agradar molt l’estil de vida d’aquests corredors i vaig començar a córrer per les muntanyes. Arran d’això va néixer aquest amor per la muntanya i vaig aprendre els valors que ells tenen que em semblen molt útils en el dia a dia de la societat actual.

La companyonia que hi ha. A les curses de muntanya no hi ha la competitivitat dels esports professionals. Preocupar-se de l’altre abans que tu és molt important i ho apliquem molt poc. També la filosofia de l’esforç, esforçar-te dia a dia per aconseguir un objectiu, que et generi autoestima. La il·lusió de tenir un repte: pujar una muntanya, fer una cursa, et connecta amb el nen que tots hem estat, amb tenir somnis i perseguir-los. Sense il·lusions a la vida et quedes parat, que és el que li passa al personatge de la Ione (Patricia López Arnaiz) a La cima. Li va passar al seu moment al Kilian quan havia assolit tots els seus reptes, o a Edurne Pasaban després de fer els catorze vuit mil, que és la que inspira aquest personatge.

Sí, l’excusa és la muntanya i posar un peu damunt el cim, però el que m’interessa més d’aquesta història és el procés de superació de les persones. Cada protagonista està en una crisi diferent. Una no troba sentit a la vida després de fer els catorze vuit mil i no sap com avançar. L’altre es focalitza en un repte molt important perquè pensa que això l’ajudarà a superar una pèrdua. Les dues persones es troben accidentament i poden acabar ajudant-se l’una a l’altra. Parlo de tots els valors que he esmentat a través d’aquests personatges i també hi ha aquest viatge personal de cadascú.

En el meu cas sí. Pot ser de tot tipus, no cal que sigui escalar una muntanya: escriure un llibre, comprar-se una casa a la muntanya, cultivar... Tenir aquest repte és el que ens fa moure en el dia a dia i dona sentit al camí. Sense reptes quedem aturats, almenys en el meu cas. I al cap d’un temps, sense que ho notis, un repte et fa una persona diferent, amb una altra visió, i et relaciones amb les persones d’una altra manera.

Sí, són persones que es posen en situacions de molt de risc, molt properes a la mort. Jordi Tosas, que ens ha ajudat molt, forma part dels alpinistes més místics, fent els cims busca una connexió màgica amb la vida. Arribar a fer aquests esforços que et porten gairebé a la mort et fan connectar més amb la vida. Quan més en crisi estàs a nivell personal és quan més pots evolucionar, si no acabes morint. Algú que ha tingut un accident o ha superat un càncer viu la vida d’una manera molt més en positiu que els altres. Jo crec que els alpinistes juguen amb això contínuament, perquè volen sentir la vida al màxim, a través de sentir quasi la mort. Això genera un gran estrès i després segurament provoca un gran buit i tota mena de sentiments. Quan vaig començar a fer curses llargues de muntanya, a passar trenta hores corrent per la muntanya de nit i de dia, hi havia moments de posar-te a plorar perquè no pots més. No ets capaç de controlar totes les teves emocions.