Cinema
Patricia López Arnaiz
Actriu
“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”
Després dels èxits d’‘Ane’ i ‘20.000 especies de abejas’, l’actriu basca estrena ‘Nina’
“Les pel·lícules sempre arriben al moment just, pertanyen al seu temps”
‘Nina’ posa llum a violències patides per les dones, exercides per homes i que són estructurals
El guardián invisible, Ane i 20.000 especies de abejas. Patricia López Arnaiz (Vitòria, 1981) no dubta a l’hora de triar tres pel·lícules que li han marcat una carrera al cinema i la televisió tardana, iniciada quan ja tenia 29 anys amb En 80 días, però que no para de donar-li alegries, sobretot quan treballa en èuscar. Amb Ane (2020) va guanyar el Goya a la millor actriu protagonista, i amb 20.000 especies de abejas (2023), guardonada arreu del món, s’ha imposat als premis de Màlaga i Feroz com a millor actriu. A Nina interpreta una dona que va ser víctima d’adolescent dels abusos d’un escriptor conegut (Darío Grandinetti) i torna armada amb una escopeta al seu poble, que es disposa a homenatjar-lo. La directora, Andrea Jaurrieta, fa un gir interessant cap al western d’aquesta història de venjança, en què la jove actriu catalana Aina Picarolo interpreta el personatge de Patricia de jove.
Diria que el consentiment té una frontera difusa, en les relacions sexuals, que els depredadors aprofiten?
Diria que és un concepte complex, n’han parlat filòsofes i pensadores i sembla que no és fàcil de conceptualitzar. En tot cas, em sembla més clar en el cas d’una menor. Tot i així, els que fan aquest tipus d’agressions ho justifiquen, en aquest cas amb arguments com ara que ella ho vol, ja és madura... Hem intentat que la pel·lícula no només t’impacti de manera conceptual o intel·lectual, sinó que t’arribi al cos.
Una de les crítiques que fa la pel·lícula és que el poble, la societat, deixa soles les víctimes.
Sí, deixar les víctimes soles és una altra forma d’agressió. Un dels punts interessants de la pel·lícula és que el públic se senti al·ludit en aquest sentit, que es representi també aquesta violència. Pot sorgir des d’una actitud passiva, de dir que no has fet res, però veure que és una agressió i genera violència, com repercuteix en el cos de la víctima.
La pel·lícula és un ‘western’, un gènere molt masculí. Però fan referència a un film del gènere mític, ‘Johnny Guitar’, protagonitzat per Joan Crawford. Els han inspirat aquests referents clàssics o eren allà al fons?
Més aviat aquesta segona opció. Durant la preparació em vaig nodrint de referents, de diferents materials, vaig desplegant una mena de xarxa. Vaig veure Duelo al sol, Johnny Guitar... I referents més actuals. T’influeixen, però els deixo allà, en una xarxa, i no soc conscient de quant em serveixen o no. A l’hora de treballar, no penso en referents. Però són allà al fons i, sobretot, són en la mirada d’Andrea Jaurrieta.
Diria que és una pel·lícula feminista en què una dona utilitza una arma pròpia dels homes per venjar-se?
Per mi és una pel·lícula feminista en el sentit que posa llum a unes violències que pateixen les dones, són exercides per homes i són estructurals. Ens trobem amb el silenci del poble. Que ella agafi l’escopeta és un símbol d’empoderament, d’armar-se, de plantar cara i fer front a l’agressor. És agafar un símbol que a l’imaginari visual s’associa a l’home i utilitzar-lo ella també. Que agafi l’escopeta és un recurs poètic i un símbol, no és cap apologia de la venjança amb una arma de foc. És crear un personatge que agafa el poder.
El film parla també de fugir i de reconciliar-se amb els orígens?
Sí que hi ha una reconciliació, però no sé si ha quedat prou clara en la pel·lícula. Per mi parla de passar comptes, de posar-te davant de qui et va agredir, mirar-lo als ulls i veure què passa, no només a ells dos, sinó a tot el poble: posar-se allà al mig i que es reconfigurin els temes de la responsabilitat i la culpa.
Com ha viscut el fenomen de ‘20.000 especies de abejas’? Va arribar al moment just?
Jo crec que les pel·lícules sempre arriben al moment just, neixen al moment que neixen per algun motiu, pertanyen al seu temps. Ha estat un fenomen intens, llarg, molt gratificant. Tinc la sensació que fa molt que la vam rodar i tot just hem tancat el circuit de la pel·lícula. Ha estat molt bonic. No ho esperàvem gens, tot i que és veritat que quan l’estàvem rodant ja m’agradava molt el que fèiem. Però hi ha tants factors que intervenen en els recorreguts de les pel·lícules que no saps què passarà. En aquest cas ha estat un recorregut molt feliç.
Si li demano les tres pel·lícules que han marcat més la seva carrera, aquesta n’és una?
Sí, clarament. Ha estat un gran fenomen i per l’experiència, per l’aprenentatge, amb un mètode de treball que no havia experimentat abans, em va ensenyar molt i vaig disfrutar molt rodant cada dia.
Quines altres dues pel·lícules posaria al podi?
Diria que El guardián invisible, perquè va ser la primera pel·lícula amb què vaig començar a dedicar-me a això. I Ane, per descomptat. Va ser una altra pel·lícula en què vaig disfrutar molt del procés, em va donar l’oportunitat d’interpretar un personatge molt atípic, d’aquells que desitges fer, fora del comú, de la naturalitat. És un personatge amb un carisma molt peculiar, es gaudeix molt fent-lo. I em va portar molt reconeixement pel meu treball, oportunitat de fer altres feines, trobar llocs nous.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
