El cinema dels embadocadors

La paciència té un límit, a risc, en cas contrari, de permetre que t'ensarronin amb la teva complicitat. I d'aquí a guanyar-te merescudament el carnet de babau només hi ha un pas. Per això només ens podem prendre com una broma –de mal gust– la contraproposta a la Llei del Cinema formulada, a corre-cuita i a deshora per la Federació de Distribuïdors Cinematogràfics i el Gremi d'Exhibidors. Ara, per tal de mostrar la seva extrema sensibilitat pel país i els drets lingüístics dels catalanoparlants, proposen crear una mena de petita xarxa de sales on engabiar espectadors i pel·lícules a projectar. Valenta colla d'embadocadors!

En la seva magna generositat, després de 30 anys i per aturar la Llei del Cinema, ofereixen capgirar les xifres actuals i d'un 3 a 97% (oferta respectiva en català i castellà) passar a un 7 a 93%, tot afegint la seva vocació per fomentar el cinema en català i no pas per imposar-lo, actitud que atribueixen a la Conselleria de Cultura. Atenció també als termes que empren, que són calcats –fil per randa– als de tota aquella gent compromesa amb l'espanyolisme i ferotges enemics de qualsevol procés de normalització lingüística.

Amb les dades a la mà s'ha de tenir cara dura per parlar de fomentar el cinema en català quan fa més de tres dècades que blindes una oferta cinematogràfica exclusivament en espanyol. Senzillament, exhibidors i distribuïdors estan absolutament desautoritzats en aquest terreny. I la pretensió maldestra de fer-nos passar amb raons apel·lant a la falta de demanda (en absència d'oferta) o a la seva ruïna econòmica (obviant que TV3 i dues ràdios en català són líders d'audiència) sonen a excusa de mal pagador. I que ja n'hi ha prou d'aquest color. La Llei del Cinema és una excel·lent iniciativa, que intervé allí on exhibidors i distribuïdors no és que hagin fracassat, sinó que han fomentat –aquí si és just el terme– una situació insostenible que vulnera els drets lingüístics dels catalanoparlants i han imposat –a imatge i semblança– per la força dels fets un model heretat directament del franquisme.

Ells són els principals responsables que el català sigui residual a les sales de cinema. Ells i els governs que no s'havien atrevit a intervenir. Si ara aquest govern va a totes i legisla per corregir una situació anòmala només hi ha una actitud responsable: aplaudir la iniciativa i esperonar-lo a treure-la endavant sense més dilacions i sense cedir als discursos lacrimògens dels que són responsables de l'esperpent cinematogràfic que ens impedeix veure cinema en la llengua pròpia del país.