Necrològiques

Manuel Cuyàs, un periodista serè i proper

Tot just assabentat de la mort d’en Manuel Cuyàs, i enmig del dolor que m’ha causat la mala notícia, la ment m’ha fet un salt vers els anys seixanta del segle passat, quan ell era un dels meus alumnes a les classes de català que jo feia al col·legi de Santa Anna dels escolapis de Mataró. Unes classes organitzades interiorment i clandestina pel pare Joan, de santa memòria. Jo baixava de Cabrera de Mar, on era l’únic mestre de l’escola Sant Feliu i en una espai de temps lliure, a mitja tarda, feia classes de llengua a Mataró a nois com en Manuel.

L’interès per la llengua d’en Manuel es feia palès a cada classe sobretot per la seva curiositat pel lèxic i per les estructures lingüístiques. Volia saber el nom de cada cosa i com es deia en català, el que havia après de manera rutinària a l’escola en castellà. Recordo els moments de relació docent entre aquell adolescent brillant de batxillerat, en Manuel, i jo mateix, un mestre jove ple d’ideals, convençut que calia salvar la llengua usant-la i ensenyant-la malgrat les prohibicions. I aquesta relació que va anar canviant amb el temps, a mesura que l’adolescent creixia i es transformava en adult, en ciutadà i en periodista, i que el mestre anava esdevenint ancià ha estat constant i entranyable, gràcies al generós record d’en Manuel, i al compromís compartit per la llengua catalana que ell ha desenvolupat, amb excel·lència, al llarg de la seva vida professional.

Quan llegeixes els textos del nostre amic difunt en un estil sempre acurat i característic t’adones de la seva fidelitat completa a la llengua en la qual es palesa el sentit de pertinença al país i la voluntat de servir al poble des de la proximitat i la més acurada veracitat. Els seus articles i escrits mostren un ampli coneixement del món i de la cultura i connecten de ple amb la tradició familiar encapçalada pel seu pare, famós dibuixant i il·lustrador, reconegut per mig Europa, i pel seu germà també dedicat a l’art gràfic, amb força èxit. Serenor, pulcritud, cultura d’ampli abast i una estimació especial per la seva ciutat, Mataró, són elements que es deuen, en gran part, a l’influencia paterna i que ell mateix reconeixia amb afecte i un cert orgull. I també són una part del llegat que aquest periodista amic ens deixa i que, fins ara, ens feia començar a llegir El Punt Avui per la segona pàgina.

Els anys que jo baixava de Cabrera de Mar a Mataró per a fer les classes que m’havia encomanat el pare Joan, eren aquells anys que a la llibreria Tria, situada al capdavall de la Rambla i al costat mateix del pis on vivia la família Cuyàs, sempre hi havia damunt del taulell piles de llibres seleccionats de la col·lecció Raixa, les Noves Lletres i Selecta, etc. Aquests exponents de la cultura catalana foren –segons em confessà– on en Manuel hi va trobar les primeres llavors que es van escampar pel seu esperit fent-hi brostar l’escriptor i periodista en què en Manuel es va convertir.

Aquesta influència intel·lectual va forjar un llenguatge propi i planer sempre respectuós amb la qualitat de la llengua, és a dir, que la seva fidelitat lingüística ha anat més enllà d’usar la llengua pròpia en la seva obra i ha aplicat el principi de Pompeu Fabra que el català escrit ha de ser el català que es parla al carrer degudament purificat. I, tot plegat, amb la voluntat cívica de situar-se a la línia fronterera de la defensa dels drets dels catalans i de la seva llengua de forma sistemàtica, clara i valenta. Un altra característica destacable del periodista i escriptor Cuyàs ha estat la seva senzillesa i autenticitat, que l’ha fet distingir-se com un professional d’èxit que malgrat la seva presència constant a la premsa escrita, a la vida cultural i a les tertúlies televisives, no ha entrat a l’star- system tan generalitzat en el món periodístic. I això sens dubte li ha permès reconèixer els que l’han inspirat i li han ofert un context per al seu creixement personal i professional, i agrair-los-ho, com ara la família, l’escola, la literatura, la ciutat, el país, etc... El dia que va presentar les seves Memòries, llibre publicat, d’en Manuel a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya de Barcelona un escriptor que hi era present em va dir: “Parla dels seus mestres amb una gran estima i reconeixement.” En efecte, jo en puc donar fe, d’aquest reconeixement, i li ho agraeixo profundament, tal com segurament ho faria el seu primer professor de català que va ser el senyor Clariana, el qual es va prodigar per escoles i centres culturals de Mataró fent cursos de català tot i la prohibició existent a l’època. En Manuel li tenia una gran estima i un record generós, segons em consta.

Ara, en el record, constatem que Manuel Cuyàs ha donat molt als seus lectors, al periodisme català, a la cultura i al país pel seu exercici professional, exemple de serenor, de sentit de l’oportunitat i de domini de la llengua que és l’eina del seu ofici. El trobarem a faltar i desitgem que la terra li sigui lleu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.