I el Banc d'Espanya ha parlat

Aquesta setmana el diari israelià The Jerusalem Post publicava els resultats d'una enquesta feta per The Anti-Defamation Leage en l'àmbit mundial, i sorprenia una dada: el 74% dels espanyols enquestats atribuïen la responsabilitat de la crisi econòmica actual als jueus. I la resta d'europeus, eren més del 50%. No vaig poder matisar, en cas que n'hi hagués, les raons per les quals arribaven a aquesta conclusió, però em temo que, com tantes vegades passa quan es parla dels jueus, és més conseqüència d'un prejudici i de la fòbia que no pas d'un judici objectiu. També divendres sabíem que a Catalunya la meitat dels catalans no saben quins són els partits que governen a la Generalitat i s'expressen totalment desinteressats de la política i dels polítics. Són dades ben sorprenents en l'època de la comunicació global!

També aquesta setmana el governador del Banc d'Espanya, el socialista Miguel Ángel Fernández Ordóñez, ha parlat, però com sospitàvem des d'aquestes mateixes planes la setmana passada el seu discurs distava molt del discurs de José Luis Rodríguez Zapatero. És curiós, però, aquest doble discurs dels socialistes depenent de quin càrrec ostenten.

Joaquín Almunia, comissari d'Economia de la Unió Europea, i Fernández Ordóñez tenen un discurs semblant, mentre que quan estan al govern és totalment diferent i sovint contrari. El mateix Pedro Solbes, comissari europeu, i el d'ara no tenen res a veure. Potser la raó d'aquesta esquizofrènia socialista és la que explicava ahir a El Punt el finíssim comentarista Miquel Pairolí quan apuntava que potser «el governador fa de llebre perquè, tot darrere, el president es llueixi».

Però tot i que aquesta possibilitat en política mai no es pot negar, em sembla que en aquest cas no és així. El Banc d'Espanya coneix les dades econòmiques objectives i el preocupen, i al president del govern espanyol només li interessen i el preocupen les dades polítiques, i això explica que actuï permanentment en campanya electoral.

I en aquest país nostre ens pot passar una cosa sorprenent; que sortim de la crisi tremendament afeblits com a país, i el partit responsable del govern, tremendament enfortit. En un país en què un nombre tan elevat de ciutadans culpen de la crisi actual els jueus i la meitat no saben qui governa, tot és possible. És per això que veig molt difícil qualsevol mesura de govern que no sigui pal·liativa.

Qualsevol tractament comporta efectes secundaris, i desgast, i si no s'arriba a un consens entre sindicats i patronals, el govern no farà res. No liderarà cap pacte unitari, com alguns pretenen. Rodríguez Zapatero ja ho ha dit responent a Fernández Ordóñez: «Sense acord entre patronal i sindicats no hi haurà reformes.» Els quatre milions de desocupats no són prou arguments perquè el govern prengui mesures.

Però Fernández Ordóñez no només va demanar reformes laborals, també va urgir el govern que prengués mesures en el sector financer; el preocupava especialment la situació de la Caja Castilla-La Mancha (CCM), una caixa gestionada per socialistes els gestors de la qual l'han portada a una situació inviable i insostenible, fins al punt que aquesta setmana veurem com es fusiona amb alguna altra caixa, però serà andalusa, per no perdre'n el control polític.

Quan algú demana amb lleugeresa que el govern entri en els consells d'administració dels bancs com a solució, cal mirar primer com s'han gestionat algunes caixes. Caixa Catalunya justificava aquesta setmana la reducció del 60% dels resultats i el lideratge en mora: «Hem fet una aposta per les classes populars i hem evitat l'exclusió financera.» És a dir, ara resulta que les subprimes són accions socials. Es pot gestionar una entitat financera amb aquests criteris? La resposta ens la donarà el temps.