Canals

Periodisme de carrer

6 d’agost de l’any 2000. Fa pocs mesos que treballo al diari El Punt a la delegació de l’Alt Empordà. Entre setmana segueixo la informació a la comarca i el cap de setmana m’incorporo a l’equip de Girona que cobreix tota la demarcació. Aquell matí surto de Figueres (on visc amb els meus pares) amb el meu cotxe (acabat d’estrenar) per anar a cobrir una diada castellera al Port de la Selva. Agafo la carretera de Llançà però, en arribar al trencant de Garriguella, una patrulla de Mossos m’atura i em diu que la via, l’N-260, està tallada per un incendi. “Quina ràbia!”, penso. “Ja no arribo al Port de la Selva.”

Però, de cop, alço la vista i veig unes grans flames empeses per una forta tramuntana i m’adono que allò no és un petit incendi, és un gran foc que acaba de començar. Els Bombers es van desplegant ràpidament i els Mossos van tallant les vies secundàries, però encara no ho han fet del tot. Ho aprofito per començar a seguir el flanc del foc a la carretera de Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera. Arribo a primera línia i vaig entrant a diverses urbanitzacions que estan desallotjades. Em conec bé aquella zona i diversos caminets i aconsegueixo esquivar els controls de la policia que, com deia abans, encara s’estan organitzant. Allò és un infern. Tinc el foc a tocar i trec la càmera i començo a fer fotos i a parlar amb veïns i testimonis. La por sura a l’ambient. Truco a la redacció per avisar-los de la magnitud de la tragèdia i que enviïn urgentment un fotògraf. Però resulta que el fotògraf de guàrdia (l’únic que treballa aquell cap de setmana) és a Arbúcies, crec recordar, i per tant trigarà hores a arribar. Perquè ara sí que les carreteres principals estan totes tallades. Segueixo recorrent l’incendi fins a arribar a Roses, concretament a la urbanització Mas Fumats. Les flames estan a punt de devorar uns xalets i faig unes quantes fotos. Serà la portada de l’endemà. De sobte em trobo una patrulla dels Mossos que em fa fora: “No veus que ets massa a prop, et cremaràs tu i el teu cotxe, que sembla nou”, em diuen. Marxo, però ja tinc la foto i tota la informació.

L’incendi acaba arrasant 6.513 hectàrees del Parc Natural del Cap de Creus i el seu entorn. Quin desastre. L’adrenalina que he experimentat tot el dia, anant amunt i avall i fent allò que m’agrada, periodisme, ha impedit que m’aturés a pensar en el desastre natural que he viscut.

L’endemà vaig corrent a buscar el diari per llegir les cròniques i veure les fotos. Però curiosament aquell dia El Punt té un quadernet especial de publicitat que obre el diari i la portada queda amagada. Coses del negoci.

Nervis a Cruïlles.

24 de juliol del 2003. Continuo treballant a El Punt, però en aquest cas a Girona i a la secció de successos (un dels àmbits més apassionants del periodisme), comandada per la Tura Soler, una de les millors mestres que he tingut en aquesta professió. Fa poques setmanes que hi soc. Resulta que un home acusat de matar la dona i que havia estat detingut pels Mossos s’ha escapat mentre el traslladaven al CAP de la Bisbal d’Empordà. S’ha muntat una batuda important per buscar-lo i em toca anar-ho a cobrir. La policia ha habilitat una base d’operacions en una zona boscosa de Cruïlles per coordinar la recerca i allà han citat uns quants periodistes. Aquest cop també em toca fer les fotografies (amb rodet, per cert, igual que a l’incendi del cap de Creus). En tinc quatre o cinc a la cartera. Per tant, no hi haurà cap problema. Durant tot el dia anem seguint una patrulla del Mossos i vaig fent anotacions a la meva llibreta (per una crònica de color, com en dèiem) i fent moltes fotos. El dia s’acaba i tornem cap al punt d’operacions dels Mossos. I, del sospitós, cap rastre. De sobte, se sent un soroll i els agents comencen a cridar i s’endinsen enmig dels matolls. Més crits i llavors apareixen amb el sospitós detingut. L’home havia estat tot el dia amagat a tocar de la policia, sense fer cap moviment. Increïble, però cert. En aquell moment només quedem un parell de periodistes al lloc. M’agafa una suor freda, perquè miro la càmera i em queda una foto (repeteixo, una sola foto) i cap carret més. “No pot ser. Només un intent.” Disparo com puc amb l’ai al cor. Quan arribo a la redacció, començo a fer la crònica a corre-cuita mentre els companys de fotografia revelen el meu material. Només tenim una foto de la detenció. Una mica borrosa (els nervis em van jugar una mala passada), però salvable. Quin ensurt. Quan ara fa poc recordava aquesta anècdota per redactar l’article, la Tura Soler encara reia d’aquell dia.

Aquestes són dues de les moltes històries (o historietes) que he viscut com a periodista a El Punt i després a El Punt Avui. Només vull acabar l’article recordant dos caps que he tingut durant aquesta època al diari i els quals malauradament ens van deixar: la Pepa Bouis i en Josep Maria Flores. Una abraçada companys.

Marc Bataller
A El Punt del 2000 al 2016. Va ser cap de comunicació dels departaments de Salut i Presidència. Des de fa un mes és el secretari de Mitjans de Comunicació i Difusió de la Generalitat.

Quan l’adrenalina pot contra tot

Els focs al cap de Creus són massa freqüents, però aquest de l’agost del 2000 a Garriguella va ser un dels més virulents que es recorden i les 6.513 hectàrees i els 55 quilòmetres de perímetre cremat, poca broma. Marc Bataller va aprofitar el seu coneixement de la zona –és de Figueres– per esquivar la vigilància policial i acostar-se al foc com mostra la imatge, amb les flames a tocar dels xalets de la urbanització Mas Fumats. Amb la feina feta, els Mossos el van trobar i li van fer veure que li convenia allunyar-se’n.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.