opinió
La responsabilitat individual i la llibertat col·lectiva
La bretolada de Ripoll demostra que Catalunya té un problema que abans no tenia
La plaça i el carrer no són de les administracions ni dels polítics, sinó de la gent. I el riu Ter al seu pas per Ripoll també és de la gent
No sabia com començar aquest article però alguns veïns de Ripoll m'ho han posat molt fàcil. Per si algú encara no ho sap, es veu que dos joves, un tal Salvador i un tal Xavier, van decidir buidar la bufeta des d'un pont de la localitat sobre el riu Ter quan tornaven, ja a l'albada, de la festa major de Queralbs. Segons diuen les cròniques, van tenir la «mala sort» que passés una patrulla de la policia local, que els va enxampar i els va multar per infringir l'ordenança del civisme. Des del meu punt de vista, no van tenir mala sort els infractors, sinó que la vila de Ripoll va tenir la bona sort que els seus policies actuessin en compliment de la llei. No se sap quina serà la multa final, que té un màxim previst de 750 euros, però sí que sabem que d'ara endavant en Salvador i en Xavier s'ho pensaran dos cops quan tinguin ganes d'orinar.
Com no podia ser d'altra manera a casa nostra, de seguida ha sortit tota quanta solidaritat mal entesa i ja s'ha convocat una gran pixada popular per al dia 22 d'agost. Vinga, fot-li, que és de Reus. La llei, quan ens afecta a nosaltres, està per incomplir-la i practicar el victimisme. Segur que molts d'aquests que ara riuen les gràcies als infractors i s'exclamen contra l'ordenança i la policia local estarien encantats d'aplicar tot el pes de la llei sobre algú que es pixés a la porta del parvulari Daina. Llavors tot serien escarafalls contra els brètols i crítiques a la policia per ser massa tous. I si fossin forasters encara millor: ja en sento alguns dient «aquests estrangers no tenen educació i no respecten res». Ara bé, com que en aquest cas els pixadors són del poble, tots a pixar al Ter en solidaritat.
Tot això em va molt bé per il·lustrar allò que volia dir en aquest article. Em refereixo a la responsabilitat i l'acció individual en relació a la societat, és a dir, als altres, és a dir, a tots. Cada vegada més, els catalans tendim a tancar-nos en nosaltres mateixos i som cada dia més egoistes. Només cal sortir al carrer. La gent aparca damunt la vorera per poder descarregar quatre patracols davant la porta o tiren una llauna a la paperera perquè el contenidor groc està a vint metres i fa mandra acostar-s'hi. La gent no participa gaire de la vida pública i tot ho delega en les administracions. Els pares ja no eduquen perquè ja ho farà l'escola. Molta gent va a la muntanya sense precaucions: ja vindran els Mossos si passa res. I les joves fan sexe sense preservatiu: ja avortaré, que és gratis i els pares ni ho sabran.
Catalunya abans no era així. Hi hagué un temps en què els pares donaven sistemàticament la raó als mestres davant de qualsevol embolic amb els seus fills. Hi hagué un temps en què la gent del carrer creava coses del no-res: mútues, escoles, ateneus, foments, esplais i casinets. L'Estat tenia el seu espai, però la gent tenia el seu i era inviolable. I el sabien defensar. És urgent recuperar aquest esperit si volem ser lliures: la implicació personal en tots els àmbits possibles farà una societat més sana, amb menys intervenció de les institucions o, en tot cas, una intervenció més vigilada pels ciutadans. La mal anomenada transició i l'autonomia de barretina van anestesiar la societat, i ara en paguem les conseqüències. La Logse ho va empitjorar sense remei.
La plaça i el carrer no són de les administracions ni dels polítics, sinó de la gent. I el riu Ter al seu pas per Ripoll també és de la gent. Talment com l'idiota només mira el dit quan algú assenyala una cosa, alguna pobra víctima del progressisme hegemònic dirà que com que el riu també és seu s'hi pot pixar. Error! Precisament perquè el riu també és seu cap altre ciutadà no s'hi ha de poder pixar. I si s'hi pixa, bastonada de la Policia Municipal i fins que ho entengui.
L'altre dia em deien uns amics que si es fes un referèndum d'independència votarien que sí. Molt bé, els meus amics són espavilats i saben allò que els convé. Ara bé, després de dir-ho van continuar ben aclofats a les seves butaques esperant que algú els faci la feina. Apa nois, aixequeu-vos i treballeu per poder votar en aquest referèndum que tanta il·lusió us fa. Ningú no ho farà per vosaltres, i menys encara els polítics que ens governen. És que ningú no recorda la mítica frase de Joan Fuster, embotit dins el seu batí, «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres»? Siguem actius, no sigui que el nostre epitafi sigui també el de Fuster: «Va morir com va viure: sense ganes.»
