Tret de gràcia a l'agricultura del Barcelonès

Sigui per la raó que sigui, el setge als darrers pagesos de la comarca del Barcelonès és un fet. L'agricultura hi agonitza i els seus últims reductes estan a punt de desaparèixer. El que resta de l'antiga quadra de Vallbona (la partida avui anomenada la Ponderosa), a Barcelona, i can Trabal, a la Feixa Llarga de l'Hospitalet, són dos espais agrícoles on hi ha pagesos professionals que produeixen hortalisses, però que veuen com se'ls mengen de mica en mica els traçats de carreteres o ferrocarrils i els plans urbanístics, que els donaran el tret de gràcia. Ambdues zones tenen en comú, a més d'ésser plenament productives, que estan situades vora un dels dos rius que expliquen –i delimiten– Barcelona: el Besòs i el Llobregat. Així mateix, són regades per infraestructures hidràuliques d'una enorme importància històrica: el canal de la Infanta (segle XIX), en el cas de can Trabal, i el rec Comtal (altmedieval, potser d'origen romà), a Vallbona. Convé tenir en compte que l'únic indret en què el rec Comtal, element fonamental de la història de Barcelona, es pot resseguir i es manté descobert i funcional (regant camps) és Vallbona.

Què succeeix quan desapareix un espai agrari? Per a molts, res; simplement s'obre la veda per construir habitatges, per endegar noves activitats econòmiques –molt més rendibles, argumenten, que no uns camps– i, fins i tot, per projectar espais verds amb un disseny més o menys encertat –pretesament més sostenibles i ecològics que no pas una horta–. Vet aquí el discurs dominant. Tanmateix, d'altres pensem que desapareixen uns professionals agraris; que es malmet un sòl que és un recurs natural limitat i escàs; que es destrueix l'agricultura de proximitat, que permet oferir als consumidors produccions properes, les quals seran substituïdes per aliments, segurament de procedències llunyanes i amb una despesa energètica important en termes de transport i consegüents emissions de CO2. També opinem que es perd un patrimoni forjat durant centúries, amb una intensitat cultural altíssima i que s'ha beneficiat de l'esforç històric de generacions; que es fagocita un espai obert actiu i dinàmic, culturalment enriquidor i pedagògicament instructiu. En definitiva, s'allunya el ciutadà d'allò que consumeix –amb tota la perversió que això du implícit– i s'incrementa la petjada ecològica urbana. Més enllà de les polítiques de mobilitat, de recollida selectiva, d'incentivació de l'ús de la bicicleta o de foment de la instal·lació de plaques solars, hi ha realitats –com la dels espais agraris– que cal no oblidar i que és necessari d'incorporar adequadament en el debat municipal i ciutadà. L'agricultura de proximitat genera comerç de proximitat i, a més de la seva indubtable importància econòmica, aporta qualitat ambiental al municipi i, per tant, ajuda a apropar-lo a la sostenibilitat, tan al·ludida pertot arreu però aplicada gairebé sempre de manera confusa, interessada i maldestra. No s'hi val a reduir l'espai agrari amb la voluntat (no) declarada de fer-lo inviable agronòmicament i econòmica. Tampoc no s'hi val a deixar que es degradi i després declarar que, com que és ruderal, bé es pot urbanitzar. Ni hi ha dret que algú pensi que ja té espai agrari al seu municipi en haver fet un petit sector d'hortets per a jubilats –iniciativa necessària i encomiable, però fem el favor de no confondre els termes–. No és tampoc acceptable folkloritzar l'agricultura, per exemple preservant alguna masia com a memòria històrica o posant el nom als carrers propers amb referències agrícoles com a recordatori. El millor homenatge a la pagesia i a la seva activitat professional és que pugui conrear amb dignitat les terres i que alhora es fomenti el comerç agrari de proximitat. És en aquests espais agrourbans, on els productors i els consumidors es retroben.

De Collserola estant, els voltants de Barcelona havien constituït, en paraules del viatger il·lustrat del segle XVIII Francisco de Zamora, un immens espai agrari compost d'hortes, vinyes, masies, etc., «superior a tota explicació, més propi d'una pintura poètica que d'una narració». Del llenç de la pintura setcentista, en resten dos petits retalls. No hi ha possibilitats d'amnistiar-los? De mantenir-ne la dignitat deixant que s'hi continuï fent el que hi és propi i els ha caracteritzat durant segles, l'activitat agrària? Mal paper a qui correspongui donar el tret de gràcia. Quina desgràcia!

Un apunt, hem exclòs d'aquesta reflexió sobre l'agricultura al Barcelonès Canyet i Pomar de Dalt (Badalona), essent com són típiques valls agràries del Maresme, malgrat que estiguin incloses administrativament a la comarca del Barcelonès.