Si Catalunya fos França, ara tocaria canviar de república. Faríem una nova constitució, renovaríem el pacte social, adaptaríem els valors tradicionals a la societat d'avui i faríem centrals valors que fins fa poques dècades eren socialment perifèrics. Milloraríem els sistemes de representació política, modernitzaríem l'administració i, sobretot, ens posaríem d'acord en les grans idees sobre les quals voldríem bastir la societat catalana dels propers anys. Somouríem els mals hàbits que ens tenallen col·lectivament, ens proposaríem vèncer les inèrcies, combatríem la frustració democràtica i dibuixaríem les bases d'un projecte compartit. Faríem de l'acord la via per progressar i no pas l'excusa per a l'immobilisme. Tornaríem la dignitat a paraules que, de tan emprar-les en va, han disminuït fins gairebé buidar-los els nobles conceptes que representen. Trobaríem la llibertat, igualtat i fraternitat del segle XXI i escamparíem el seu ressò per tot el país.
Canviar de república també ens serviria per allunyar-nos del passat més recent de la política catalana. Dels temps que, com deia el president Pujol, «els catalans ens hem mirat, i no ens hem agradat». Perquè canviar de república seria també la manera de dir-nos que no estem satisfets amb el que hem fet, que volem fer les coses diferents, que volem començar de nou.
Però Catalunya no és França i no podem canviar de república. Però sí que, si ens ho proposem, podem començar de nou. I això és el que creiem que toca ara, això és el que volem fer ara. Volem començar de nou.
Volem començar de nou per establir un altre sistema de relacions entre els partits polítics, entre aquests i els mitjans de comunicació, entre els governs i els ciutadans. Volem començar de nou per construir un projecte de país pel qual valgui la pena lluitar, un projecte de país amb vocació majoritària, un projecte de país que s'identifiqui amb la societat catalana d'avui i sàpiga interpretar els seus somnis i ambicions.
Volem començar de nou per posar el progrés al servei dels homes i les dones, i no els homes i les dones al servei del progrés d'uns quants. Volem començar de nou per definir, entre tots, el nou concepte de bé comú.
Volem començar de nou perquè creiem en la política, en la democràcia i en Catalunya. Volem començar de nou perquè estem convençuts que podem fer les coses millor de com les hem fet darrerament. Volem començar de nou perquè sabem que només partint del reconeixement crític sobre el present es pot bastir l'esperança en el futur. Volem començar de nou perquè estem convençuts que serà la tenacitat, i no l'atzar i el conformisme, la que ens conduirà a una nova esperança. Volem començar de nou, també, com un gest de dignitat. Com un crit per desmentir la impotència i la incompetència. Volem començar de nou pels nostres fills i filles, i també perquè l'esforç dels que ens han precedit no s'esvaeixi en una teranyina feta de burocràcia i comoditats.
Però començar de nou no és fàcil. Requereix voluntat, determinació i un horitzó de sinceritat en totes les nostres accions. Començar de nou exigeix despertar neguits i combatre la indiferència. Començar de nou ens demana esforç i generositat. Voler començar de nou exigeix estar a punt per quan aparegui l'oportunitat de fer-ho. Les oportunitats no neixen del no-res, sinó de la nostra convicció. En les democràcies consolidades, aquestes oportunitats es vehiculen a través dels processos electorals. Però els processos electorals no són les oportunitats sinó la seva expressió.
Catalunya necessita creure en una nova esperança. Una esperança –com totes en un primer moment– bastida sobre intangibles, sobre paraules, sobre emocions, sobre intuïcions. Una nova esperança capaç de relligar les ambicions col·lectives amb les necessitats individuals, capaç de ser percebuda com a tal per la immensa majoria de catalans i catalanes. Una nova esperança que sigui filla del coratge i de la il·lusió, de l'esforç i d'una visió optimista de la vida i de nosaltres mateixos. Una nova esperança que desterri el plany i el conformisme, la resignació i l'acomodació. Una nova esperança que ens faci sortir de l'ensopiment en què semblem instal·lats. Una nova esperança que comprengui tots els àmbits de la societat, no només la política.
Quina ha de ser la nostra llibertat, igualtat i fraternitat avui?
Una de les dificultats de la política d'avui és el fet que, es digui el que es digui, el llenguatge de la política sona buit. Els enunciats polítics s'obliden amb la mateixa velocitat amb què es generen i cauen sobre una societat impermeabilitzada, saturada de missatges polítics, incapaç de distingir els anuncis dels valors, la publicitat de la raó, el dit que assenyala la Lluna de la Lluna. Només en moments i situacions excepcionals això es trenca i les societats són capaces d'articular lideratges positius en favor d'una causa percebuda col·lectivament com a desitjable. Creiem que ara estem en un moment d'aquests, i la causa desitjable no és altra que començar de nou. Normalment, els discursos segueixen la realitat, però hi ha ocasions –com ara– en què és necessari que la realitat segueixi els discursos.
Tot procés constituent, reformista o d'un nou inici –i el que creiem que ara convé no deixa d'assemblar-s'hi almenys pel que té de voluntat de canvi– necessita unes paraules que l'expliquin i el continguin. Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia en foren unes; llibertat, igualtat, fraternitat, unes altres, o Yes, we can les més recents. Són paraules que expressen actituds, decisions, voluntats. Paraules que no amaguen dificultats però que marquen uns objectius, que assenyalen fites a l'horitzó. Són paraules que són programes.
Més enllà de les propostes concretes orientades a la gestió ordinària del present, la maduresa política de la societat catalana d'avui ens hauria de permetre tornar a creure en les paraules. Despullar-les de l'eslògan frívol i tornar-les a fer creïbles.
Quines són les paraules –les idees– que ens han de servir per començar de nou? Quines paraules expressen avui, a Catalunya, un programa sobre el qual podem construir un espai que sigui, alhora, de confort majoritari i de transformació?
Un poble que no espera res de si mateix és un poble mort, com també ho és aquell que només espera dels altres. L'esperança és una actitud dinàmica que ha d'impregnar tota la societat: hem de creure en la nostra capacitat col·lectiva per millorar el que som, el que fem, el que tenim. I mirar lluny. Tenim l'obligació de mirar lluny, de dibuixar un horitzó d'esperança. Superar les conjuntures i el joc a curt termini de la política quotidiana. I socialment, el nostre horitzó d'esperança és fer un país millor. I estem convençuts que perquè sigui millor ha d'estar, d'entrada, més ben governat. I que ha de tenir la màxima capacitat de governar-se. Només així podrem exigir-nos, també, tota la responsabilitat. Ningú –i molt menys les nostres renúncies– no pot posar límits a l'ambició de la nostra esperança.
Però la política –com tots els altres àmbits de la societat– també està feta de joc curt i conjuntura. I aquí és on es fa més necessària que mai la tenacitat. Una tenacitat no de resistència sinó d'insistència i persistència. Una tenacitat feta de determinació i de responsabilitat. No pels altres, sinó per nosaltres. La tenacitat l'hem de predicar de totes les nostres accions. Ben segur que el món polític ha de fer una reflexió sobre la situació en què ens trobem, però també l'ha de fer tota la societat. També molts àmbits de la societat haurien de voler començar de nou. Ens hauríem de preguntar si tots i cadascun de nosaltres som prou tenaços, prou nobles, prou responsables, prou dignes amb allò que fem i amb allò que proclamem. Preguntar-nos si estem abocats a una gran mentida col·lectiva o, per contra, som capaços de construir sòlidament un país que valgui la pena. La tenacitat ens hauria d'allunyar de la frivolitat i de l'oportunisme i acostar-nos a l'ideal de dignitat.
Ens interessa la dimensió col·lectiva de la dignitat: Catalunya s'ha de fer respectar. I ens hem de respectar nosaltres mateixos. Si no ho fem, si intentem disminuir, dissimular i fins i tot fer-nos perdonar el que som, difícilment ningú ens respectarà. I és clar que la dignitat nacional exigeix la defensa, fins a les darreres conseqüències, dels nostres drets col·lectius, però –si volem realment començar de nou– també exigeix de tots i cadascun de nosaltres un comportament digne, cívic, patriòtic.
Esperança, tenacitat i dignitat
Ja sé que això no és un eslògan electoral. Ja sé que no és un clam per ser cridat a les manifestacions. Però sé –almenys n'estic convençut– que és el que ara ens cal per començar de nou. I també sé que, si no ho fem, la vitalitat nacional col·lectiva de Catalunya s'anirà esllanguint i difuminant enmig de grans proclames rebudes amb grans dosis d'indiferència.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
Elpunt.cat no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusiva de llurs autors. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població del llurs autors.
Elpunt.cat es reverva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.