Enric Vila (Barcelona, 1972) és el periodista i historiador que fa tres anys es va despenjar amb un estudi sobre Lluís Companys (Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs) on el qui fou president de la Generalitat quedava com un drap brut. Enric Vila no és que no perdonés a Companys el 6 d'Octubre, és que no li aprovava ni la manera de dur el mocador a la butxaca ni el gest de treure's les sabates.
Ara Enric Vila ha agafat Josep Pla (El nostre heroi, Josep Pla, editorial Acontravent) i ha exercit sobre l'escriptor un procés contrari. No l'arriba a mitificar, però contra els que escatimen a Pla el pa i la sal literària i la correcta actuació cívica, i contra els que l'adulen per enfortir tesis espanyolistes, Vila posa les coses a lloc. Aquí hi ha el Pla irreductiblement catalanista, el Pla que per no trair els seus principis es nega a col·laborar a La Vanguardia Española després d'haver-la breument dirigida al final de la guerra, i hi ha el Pla de les millors pàgines. Les millors pàgines, segons Vila, es troben als llibres de l'Editorial Selecta del senyor Cruzet i no tant a les Obres completes de Vergés, on Vila detecta molts articles que són articles d'ocasió o cultivadors de l'autocaricatura. Vila és un gran lector de Pla. Li'n sap els punts forts i els punts dèbils i de la barreja dels uns i dels altres en surt un home i en surt l'heroi de què el títol parla.
Ara bé: el llibre d'Enric Vila, és només un llibre sobre Pla? No, senyor. És també un llibre sobre Enric Vila. De vegades ho és tant que, enmig de les personals divagacions, Pla es perd i es perd i sembla que no hagi de tornar. Escrit en forma de dietari com El quadern gris, Vila posa el propi jo en circulació i parla d'ell i les dones, del que li agrada i no li agrada, dels consells de la mare el dia que va a celebrar el sant al Masnou, del record de l'avi i l'àvia, de les converses amb els amics, de l'olla aranesa, dels llibres que llegeix, d'un paisatge vist, del país... «De vegades penso: quina sort haver patit un règim com el franquista, per poder-lo estudiar! Quina sort haver nascut en un país dominat pel provincianisme on és tan fàcil destacar! Que bé competir amb una cultura com la castellana que ens obliga a estar en tensió. Estimar un món tan minoritari dóna al nostre amor l'exclusivitat dels negocis rodons: 'Com menys siguem més riurem', diuen els amos del món.»
Al lector que d'aquí a quatre dies, per Sant Jordi, es pugui preguntar: i a mi què m'importen els pensaments i opinions d'un nap-buf que es diu Enric Vila, jo li responc que li importen molt perquè el llibre de què parlem, senyors i senyores, és el retrat exacte d'alguns dels joves que estan a punt de governar o dirigir Catalunya. La intel·ligència d'Enric Vila brilla sobre la dels seus amics i companys Salvador Sostres, el tremendo de la colla, la deixondida uruguaiana Àstrid Bierge o el pulcre Jordi Amat, biògraf de Trias Fargas. Afegim-hi, sobretot, en Jordi Graupera, que ara tenim a Nova York estudiant, estudiant, estudiant, preparant-se per quan arribi la seva hora, que serà política. Una generació descarada, que planta cara i que de vegades es fa antipàtica perquè és petulant, egocèntrica i en alguns casos poc refinada i injusta, però que al contrari de la nostra, l'anterior, ha llençat moltes manies, complexos i autocensures a les escombraries. Si Pla els agrada diuen que els agrada, i si Companys no els plau, no els plau i prou, i no fan concessions al martirologi perquè la veritat no necessita màrtirs. Vila dedica el llibre a Lluís Prenafeta. Prenafeta, que és molt viu, empara i acull a la seva Fundació Catalunya Oberta alguns d'aquests joves, però encara que no fos així, ¿algú dels meus dedicaria una qualsevol cosa a l'antic secretari general de la presidència de Pujol ni reconeixent que és un agut lector de Pla? Després diuen que l'escola de la plastilina, el macramé i l'espontaneïtat no ha donat bons resultats.
Parlo d'escriptors que a més a més escriuen bé (els agrada molt, que els diguin que escriuen bé), però podríem parlar també d'empresaris, de científics, d'economistes, d'artistes, periodistes, autors o directors teatrals tots de la mateixa edat, tots amb la voluntat de construir un país que sigui un altre i no aquest. «Jo sóc nacionalista perquè el meu fill no ho hagi de ser.» La cita, que no és literal perquè ara mateix no la sé trobar, és al llibre d'Enric Vila. No l'entenc gaire, però em sona bé.
Només retrauria a Vila i la seva plèiade que tenen poc sentit de la ironia i de l'humor. Ja creixeran. De totes maneres tampoc sóc ningú per donar consells a uns joves que saben molt bé el que es pesquen tot i les seves contradiccions, que reconeixen com si res: «Les meves esmenes no són mai a la totalitat», diu ara el «carbonitzador» de Companys. Potser la ironia ha estat la cuirassa dels formats en l'època de la por i les paraules entre línies.
Havíem dipositat esperances en els imparables, però em sembla que el futur serà dels descarats. Va nois, governeu, dirigiu, que això no es pot aguantar.
