El buit a la platea de Gonzalo

L'ànima del lobby Un dels Nostres, Joan Estrada, confessava la nit de dilluns: «Avui, quan entro en un teatre encara busco Gonzalo Pérez de Olaguer.» El crític, venerat pels seus companys de la fila 7 de la platea en les estrenes i també (de manera ben sorprenent) pels actors, a qui sempre tractava amb respecte però no necessàriament magnànimament, va rebre el premi Christa Leem de manera pòstuma. El va recollir en una sopar a l'hotel Oriente la vídua, Mercè Taltavull, en presència de la família del crític degà que va morir el 2 de juny passat. Durant més de mig segle va seguir i informar sobre la vida escènica principalment de Barcelona. Va ser un dels privilegiats que va conèixer i escriure de la Barcelona canalla, on es movia el mateix Estrada; l'artista Christa Leem, que va persuadir Joan Brossa amb els seus stripteases; entre molts altres noms com Ocaña, Nazario, Copi... Gonzalo va tenir la sort de rebre un càlid homenatge a la històrica Cúpula Venus l'11 de febrer, en motiu d'una presentació del seu darrer llibre, on repassava l'evolució teatral des dels anys 50. La professió, de tots els corrents, colors i empaties possibles, el va honorar amb un aclaparador acte que el va emocionar. Se sabia el final, però va continuar preferint mirar l'ampolla mig plena i disfrutar d'aquell moment històric. En el sopar, Carles Martí (portaveu de l'Ajuntament i membre del lobby) va anunciar que, tal com s'havia compromès en el sopar de l'any passat, Barcelona retria un homenatge a Ocaña en forma d'exposició antològica el febrer del 2010 al Palau de la Virreina. Si l'any passat Nazario va fer d'incrèdul, dilluns a la nit era el germà d'Ocaña que encara dubtava de la bondat d'aquesta antològica. Ja es veurà... L'exposició d'Ocaña la comissariarà Pedro G. Romero, un dels artistes convidats al pavelló català a la Biennal de Venècia. Estrada té clar que l'Ajuntament encara té feina pendent. Critica que la política d'aparador, d'una ciutat per a turistes que aprecien l'arquitectura de Gaudí i una visió moderna i esterilitzada de ciutat cosmopolita ha amagat els convulsos anys 80. Una moguda anàrquica que, posteriorment, es traslladaria a Madrid i que ara els polítics de dretes han optat per homenatjar-lo com a fet propi. Paradoxes.

Mercè Taltavull va recollir el premi «reconfortada», i va qualificar el seu marit de valent i tolerant, i «d'home obert i progressista». Gonzalo, segons deia la seva vídua, «va barallar-se amb elegància» per trobar espai en les pàgines dels diaris per informar de teatre, alhora que temia «que la política cultural no asfixiés la creació». Elegant i acollidor Gonzalo responia a la màxima de Voltaire: «No estic d'acord amb el que dius, però defensaria fins a la mort el teu dret a exposar-ho.» Rubianes, un altre desaparegut il·lustre en aquest principi del 2009, que ha estat aclaparadorament cruel enduent-se també Biel Moll, Ricard Salvat i Mercè Lleixà, confessava en la presentació del febrer que en la seva època d'estudiant havia robat la meitat dels llibres de la biblioteca de Gonzalo, quan ell encara anava a la universitat.

Gonzalo ja no es mou per la platea. Fa cosa d'un any que ha deixat d'ocupar un seient al teatre. El seu somriure, la seva mirada intel·ligent d'ulls petits, aquella broma sempre disposada, s'han protegit en la memòria d'amics, companys i coneguts. El seu treball ingent d'embrutar papers amb tinta permet ara, com recordava el periodista Albert de la Torre, tenir dades precises de Moll, Salvat, Rubianes o Lleixà (entre d'altres). El teatre està orfe. Però reconforta la seva memòria.