Un estudi revela que la nova Barcelona ha causat una ocupació «brutal» de la regió
Segons l'anàlisi de la Fundació Mar, molts valors ecològics s'han destruït per no haver gestionat l'expansió metropolitana
El pla metropolità de 1976 i les reformes de la Barcelona preolímpica i postolímpica han permès descongestionar la ciutat i modernitzar-la, però no es va ser «capaç de gestionar adequadament els creixements en les comarques veïnes del Garraf, el Maresme o el Baix Llobregat o d'altres encara més llunyanes». Barcelona s'ha esponjat i s'ha posat «guapa» per al turisme però també «cara», de manera que molts barcelonins han hagut de buscar un habitatge de qualitat i assequible a la regió metropolitana. El resultat ha estat que el negoci immobiliari ha projectat «una ocupació difusa i brutal del territori, i han aparegut la dispersió i la ciutat jardí sense un urbanisme raonable i sostenible». S'ha ocupat molt més sòl del que es necessitava per l'increment de la població i, el pitjor de tot, cap administració ha analitzat «la irreversibilitat de les funcions ambientals que s'han destruït, i s'han de prestar mols serveis ecològics» que té el territori.
Aquesta és l'anàlisi central que el director de la Fundació Mar i biòleg, Miquel Ventura, i el doctor en zoologia marina i científic titular del Centre d'Estudis Avançats de Blanes del CSIC, Rafael Sardà, fan en un dels capítols del llibre Barcelona Litoral: medi ambient i societat, que acaba d'editar la fundació i en què han participat experts del CSIC, de l'Observatori del Litoral, de l'àrea de Medi Ambient de la Diputació, de la Generalitat, de l'Associació Nereo i de la mateixa fundació. Ventura i Sardà admeten que «algú pot defensar la planificació que es va fer basant-se en l'augment del benestar i en les millores de la gran ciutat», però deixen clar que, avui, tots els indicadors «ens mostren que som cada cop més insostenibles».
Espais naturals aïllats
Amb l'extrema expansió residencial de la regió, el territori s'ha fet impermeable, la mobilitat regional ha fet augmentar l'emissió de gasos contaminants d'efecte hivernacle, i s'ha produït una «notable degradació paisatgística i s'ha accelerat la pèrdua de determinats serveis ecològics del territori perquè s'han fragmentat i aïllat molts sistemes naturals i gairebé no s'ha fet res per protegir el medi marí». La conclusió dels dos experts és que resulta «urgent una ràpida ambientalització del territori». Perquè encara s'és a temps de salvar el poc que no ha quedat malmès. Sardà i Ventura proposen tres eixos per garantir un model sostenible. El mateix massís del Garraf com a espai protegit ha de ser el valor principal d'aquesta comarca i de la regió litoral barcelonina. Al Baix Llobregat i al Maresme s'ha de garantir un urbanisme sostenible i, al Barcelonès, un territori totalment urbanitzat i densament poblat, s'ha de dignificar el propi metabolisme urbà afegint-hi alguna estratègia «de conservació de la seva biodiversitat residual». Això sí, aquest cop caldrà fer-ho amb una visió global per no malmetre una part volent-ne millorar una altra.
Augment de la temperatura, la sequera i la contaminació
El llibre es basa en les dades recollides per l'Observatori Fabra de Barcelona per constatar que, en els darrers trenta anys, «les anomalies i desviacions respecte a la temperatura mitjana anual de referència van cada cop més a l'alça». La màxima desviació positiva s'observa l'any 2006, que és de +2°C. Així ho afirma el doctor en Geografia, Xavier Martí, que afegeix que en les darreres tres dècades les anomalies han oscil·lat entre els 0,6 i els 2°C per sobre de la mitjana. Aquesta tendència està acompanyada d'una reducció de les precipitacions de manera que, «en els darrers deu anys, només s'ha superat un cop la mitjana del període de referència». La combinació de l'augment de temperatura i la reducció de precipitacions «mostra un escenari estructural en què el risc de sequera és força elevat», conclou Martí. Aquest geògraf també recorda que la recerca realitzada va demostrar que, fins al 2002, els 27 municipis de la regió metropolitana de Barcelona gastaven 202 hm³ per utilitzar-ne finalment 154, de manera que el 30% del recurs es perdia en la captació o la distribució. L'indicador d'autosuficiència hídrica mostra que «l'aigua de pluja rebuda sobre la superfície urbanitzada de la zona supera i podria, teòricament, cobrir les necessitats del recurs d'aquesta àrea». El problema, però, és que la gran majoria no s'aprofita. La quantitat d'energia necessària per produir una unitat de producte interior brut també va augmentar de l'ordre del 0,69% a Catalunya del 1999 al 2004, mentre que a la Unió Europea es va reduir un 0,93%. Però en aquesta qüestió s'ha produït un canvi de tendència positiu els anys 2005 i 2006, quan s'ha reduït de l'ordre del 2,8% i el 3,7% respectivament. Les emissions de gasos d'efecte hivernacle no han parat d'augmentar des del 1990 fins al 2005, amb un increment del 50%. Per altra banda, el conjunt urbà litoral metropolità ha estat un «exportador net de gestió o impactes relatius als residus municipals entre els anys 2002 i 2005», un fet agreujat amb la clausura de l'abocador del Garraf. Martí resumeix la situació afirmant que «a vint anys vista, sembla insostenible el manteniment de les tendències actuals quant a l'ús de l'energia, l'aigua i els materials, així com respecte als efectes del canvi climàtic». El doctor en Ecologia i director general de Recerca de la Generalitat, Ramon Moreno, proposa en el capítol de biodiversitat litoral protegir els pocs espais naturals que han sobreviscut a la urbanització regional: el petit i fràgil delta de la Tordera, la punta de Calella, el massís rocós del Garraf i el delta del Llobregat parcialment. En l'àmbit marí, només l'alguer de Mataró. Pel camí s'ha destruït tota la resta de costa, els alguers de Badalona, el Masnou i Premià de Mar, bona part de la praderia submarina de posidònia de Vilanova i la Geltrú i el delta del Besòs, «a hores d'ara irrecuperable com a espai natural».