«Al Nepal ofereixo el que vull per als meus fills i si d'això se'n diu elitisme, diguem-n'hi»

–«L'any passat vam tenir molts ensurts i problemes, i tot i que va ser un any molt dur, ara el projecte funciona molt bé perquè s'hi han implicat persones que fins fa poc no estaven per les nostres reivindicacions. L'única cosa que necessitem són diners per continuar, perquè després de la tempesta sempre ve la calma.»

–«Vaig ser la primera estrangera que feia una vaga de fam, i això els va sobtar moltíssim perquè el que volien era que callés, que no fes fressa, no fos cas que altres col·lectius d'ajut estranger s'adherissin a la causa. Perquè al Nepal un 85% de l'economia prové de l'ajut internacional, i això és un gran negoci. El motiu de la vaga era reclamar que s'investiguessin unes irregularitats que es van detectar al patronat de la nostra fundació al Nepal.»

–«Uns exalumnes van detectar que s'estaven cobrant comissions, un fet molt habitual allà, i que també practicava el comptable de les nostres escoles. Un dels nostres patrons de Catalunya, que és advocat, es va desplaçar al Nepal per ajudar a fer les investigacions. De totes maneres estem parlant de 2.000 o 3.000 euros.»

–«Estirar el fil i informar-ne les autoritats nepaleses, espanyoles i catalanes. Aleshores la gent del patronat al Nepal es va començar a revoltar perquè n'eren els culpables. Quan es van veure amenaçats van cometre actes de vandalisme contra una escola.»

–«Estaven atemorits, perquè mai s'haurien pensat que hi hauria denúncies formals. L'únic crim que jo havia comès era haver confiat en gent que no era l'adequada, i el que volia era que s'investigués què havia passat.»

–«Després de vuit mesos sense que em fessin cas, el setembre passat vaig fer la vaga de fam. Vaig dir que no marxaria malgrat les amenaces de mort que em van obligar a treure de l'escola els meus dos fills i portar-los a Catalunya. Era una situació molt delicada. Fins i tot em van posar una escorta. Fins avui, que es pot dir que les nou persones del patronat estan foragitades, ni sabem on són ni donen la cara.»

–«Hem posar gent nova, que és d'un nivell intel·lectual elevat, amb idees solidàries i d'esquerres. I que no faran res dolent perquè tenen un nom a perdre, per exemple estan relacionades amb el món de l'esport.»

–«Quan els maoistes van prendre el poder havien de complir amb el programa electoral, sobretot amb la ideologia que els havia portat 18 anys de lluita a la selva. Van haver de deixar contentes les persones que els havien ajudat a arribar on són ara. I aquestes persones són els pàries, els intocables. S'han notat canvis importants perquè no havia passat mai que els pàries tinguessin veu i vot en diferents entitats. És una dada positiva, però han donat el poder a persones que tenen bones intencions però cap formació.»

–«Aquest últim any, quan vaig veure que amenaçaven els meus fills de 14 i 15 anys, que em deien que tallarien les cames de la meva filla, em deia ‘on he arribat! He posat en perill la vida dels meus fills'.»

–«Fins a cert punt. Durant la vaga de fam, el meu fill m'abraçava plorant i em deia que no s'ho mereixien, que ho deixés córrer.»

–«És que això és un projecte de família, també! Jo he intentat de treure'ls del mig de moltes coses, de situacions doloroses... Però has de compartir, i ells veuen el que jo passo, i a vegades ploren amb mi...»

–«El que em plantejo és sortir del Nepal i donar un marge de temps perquè els nepalesos puguin fer seu el projecte que jo he creat. Que siguin ells els que ho gestionin. I jo podria divulgar la meva metodologia a altres llocs, però ara no tinc diners.»

–«A Barcelona hi hem vingut a buscar suport econòmic. Havíem tingut una subvenció que es va anul·lar des que va entrar el tripartit. Ara ens hem adreçat a la direcció general de Cooperació i hem descobert que tot es canalitza a través de l'Agència Catalana de Cooperació. Per això aquesta vegada ens hi dirigirem per poder aconseguir el finançament que necessitem. Creiem que amb els diners que té la Generalitat per a la cooperació, una entitat com la nostra que fa vint anys que aconsegueix uns resultats demostrables, ens mereixem que ens escoltin i ens donin suport.»

–«Si cal, he vingut a Catalunya a fer una altra vaga de fam perquè se'ns ajudi. És una desgràcia que al Nepal les autoritats no t'escoltin fins que no fas una vaga de fam, però estem parlant del Tercer Món. Però que en un país com Catalunya no es doni resposta, no es pot entendre. Ara sóc jo, la pària.»

–«Que ens concedeixin l'ajut que ens mereixem. Si no puc donar menjar a aquells nens, no menjaré jo. Ja estic cansada que els últims vint anys s'hagi seguit la mateixa política d'interessos polítics i econòmics a l'hora de distribuir els ajuts.»

–«Malvivint i sense cobrar, amb préstecs per cobrir el que no cobrim amb els col·laboradors i altres ajuts. Ens hem quedat amb les aportacions d'empreses, col·laboradors, petites subvencions d'ajuntaments. Ens han d'ajudar, hi tenim dret.»

–«Els comptes aquí estan perfectament clars, ja que estan supervisats per la Generalitat. I al Nepal, sóc jo la que he denunciat les irregularitats. Els nepalesos també estan farts de gent que va allà i només para la mà. Una ONG és com un govern, i si detecta anomalies les ha de fer públiques; si no, encobreixes un acte delictiu.»

–«Per desenvolupar tots els programes, el pressupost seria d'uns 315.000 euros. I aquest any ens faltarà ben bé la meitat.»

–«Podria ser, però nosaltres volem seguir amb l'Escola Catalunya. Els catalans no tenen cap culpa que el govern no ens doni subvencions.»

–«Aturats. Des del moment que el govern català ens va treure la subvenció vam veure que no podíem fer res.»

–«Sí? Ho són? La meva intenció és oferir el que voldria per als meus fills, amb rigor pedagògic, amb uns mestres formats, amb uns materials... Si a això se'n diu elitisme, diguem-n'hi. La millor resposta a les crítiques són els resultats, que els alumnes arribin a la universitat.»

–«Estic en el millor moment de la meva vida perquè els meus estudiants s'han atrevit a posar-se davant d'un superior i denunciar les irregularitats. És un triomf del qual em sento molt orgullosa. Volia veure si podíem formar un Nepal nou.»

–«Només és possible des del punt de vista de les persones que s'hi impliquen i que pressionen perquè hi hagi canvis. I es fa des de l'educació i canviant les ments corruptes que predominen.»

–«A no ser tan rígida, a acceptar diferents personalitats, a banda de les etiquetes. S'ha de saber jugar a jocs diferents i adaptar-se a les circumstàncies.»

–«He canviat, molt. Si una cosa m'ha ensenyat el Nepal és a adaptar-me al canvi continu i a una reestructuració de pensament. M'he apropat a una cultura i a una societat que creu molt en la mística, en les virtuts, en l'estudi de la ment... Jo era una noia de poble que, més que el Nepal, em feia por Barcelona, i va ser un repte marxar de Ripoll.»