la contra

Tragèdia de beuratges

L'Institut del Teatre de Barcelona convida a veure els directors del futur, i de franc

«Estimat espectador, estimat client, transeünt, amant, veí, viatjant, accidentat, estimat com aquest algú que som tots de tant en tant, com agrair-te a tu, si tot això no és jo ni tu, que ens haguem trobat, que tots estiguem vius.» Aquesta és la sinopsi que presenta l'obra del director i autor de teatre Pablo Rosal, representada a l'Institut del Teatre de Barcelona la setmana passada. La sinopsi perfecta d'una obra en estat larvari que espera l'espectador per tenir sentit. No us amoïneu si mai no n'heu sentit a parlar, de Rosal, perquè els seus vint-i-cinc anys tot just surten de l'ou. Anita Coliflor. Tragedia de brebajes és, de fet, el projecte teatral que posa punt final al pas de Rosal per l'Institut del Teatre. En realitat ja va irrompre en l'escena cultural barcelonina amb un llibre autoeditat i ben anomenat Teoria general del text: una macedònia fruital, aforística, llaminera i terriblement lliure. Els que vam llegir aquesta obra orgiàstica temíem un inici teatral caòtic, mancat potser de connexió entre l'estat d'ebullició del cap de Rosal i la vida, sempre més grisa i lineal que la seva, de l'espectador. Però ja han passat dos dies des de l'estrena i encara dura la commoció.

És dijous al vespre i plou a Barcelona, plou com un presagi, amb rauxa infantil. Arribo a l'Institut del Teatre i m'aturo a la façana de l'edifici sense saber encara si m'agraden o no tots aquells punys sobresortint de la paret, com guants de boxa amenaçadors, com imperfeccions cutànies. Al bar, joves que beuen cervesa. Ens hem reunit aquí per veure el debut incert d'un gran home. I de franc. Faig un sondeig i m'adono que no tots els espectadors són amics de Rosal: hi ha qui, simplement, aprofita l'oportunitat de veure teatre gratuïtament. La parella de quiosquers, per exemple. Es nota que no són amics del director, perquè entre els amics hi ha nervis, massa cigarretes, somriures excitats. A l'entrada del teatre, un cistell de coliflors dóna la benvinguda al passejant. La sala és plena, més de cent persones amb la mirada fixa en un sac de lona que penja del sostre. Comença Anita Coliflor, i amb el primer espetec del sac que es rebenta i escup una mena de barreja de sorra i palla, comença el deliri. El director, com una fera en zel tancada en una gàbia, camina entotsolat d'un costat a l'altre, mig parapetat darrere de la taula de so, recitant en veu imperceptible els diàlegs, gesticulant, rient entre dents com un dement. La camisa rosa sobre el seu cos dur, arbori, les seves passes llargues i nervudes: la viva imatge del geni.

En una hora i mitja l'obra explica la història de set personatges units per una mateixa tragèdia: el bar on s'han trobat no els serveix cervesa. Hi van cada dia, demanen cervesa amb persistència, però la cervesa mai no arriba. A poc a poc, les relacions entre ells esdevenen un objectiu en si mateix, una raó per tornar al bar dia rere dia, i tot flueix fins que un dels personatges explicita la gran absència, el gran buit de les seves vides: la cervesa. I aleshores tot esclata, per tornar finalment a la calma. L'absurditat de l'argument, al més pur estil Buñuel o Becket, i l'absurditat també dels diàlegs, a la manera de Ionesco, es barreja de manera magistral amb la vida i l'amor que bat fins i tot rere el diàleg més risible. La primera conclusió és que Rosal és un savi i que haurem d'estar ben atents per no perdre'l de vista. La segona conclusió és que a Barcelona passen coses immenses com aquesta, i de franc, mentre ens preocupem per si aquest esternut voldrà dir que hem agafat la grip del porc, la qual, per cert, té una mortalitat gairebé més baixa que la nostra grip de tota la vida.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.