Voluntat de memòria i responsabilitat moral

Del 16 al 18 de setembre del 1982, en revenja de l'assassinat del president libanès Bashir Gemayel i de quaranta víctimes més de l'atemptat, un grup de falangistes cristians va perpetrar una matança de palestins als camps de refugiats de Sabra i Shatila. Com a soldat de l'armada israeliana, la qual controlava aquests camps després de la recent invasió del Líban, Ari Folman era allà, als afores de Beirut, però durant molt de temps no recordava res. O només es recordava banyant-se nu, amb dos companys de l'exèrcit, divisant unes estranyes lluminàries que s'encenien de manera intermitent. On era exactament durant la matança? Què va fer? O potser què no va fer? No és una desmemòria cínica. És el traumatisme d'una generació de soldats davant d'un acte de barbàrie que, malgrat que no van cometre directament, els ha deixat el pes de la culpa. Potser també una manera de fer present l'amnèsia col·lectiva d'un país amb un exèrcit que va ser còmplice d'aquella matança.

Vals con Bashir reconstrueix el procés d'Ari Folman (convertit en protagonista de la seva pel·lícula) a la recerca de la memòria perduda en relació amb aquells fets que van causar la mort de centenars d'innocents. Com reflectir, però, aquesta emergència de la memòria a través dels malsons, de la psicoteràpia, de les converses amb amics que també van ser soldats israelians al Líban? També de quina manera fer present un horror del qual no hi ha imatges? Ari Folman ha trobat plenament la manera a través de l'animació. D'aquí, inventant pràcticament un gènere, el director defineix Vals con Bashir com un documental d'animació que, recollint-los, parteix dels testimonis d'altres soldats israelians, com ara aquell que, amb la identitat amagada, explica un seu malson recurrent al principi del film: és perseguit per 26 gossos, el nombre exacte dels que, havent dit que no dispararia contra cap persona, va matar durant la seva participació en l'ocupació del Líban per evitar que els seus lladrucs descobrissin la presència dels soldats israelians. L'animació, doncs, es revela com una manera pertinent d'acostar-se a una realitat que, sense poder-se abastar completament, s'entreveu a través dels somnis, de la imaginació, d'una memòria que intenta obrir-se pas enmig de l'oblit, la confusió, la incertesa. A la vegada, però, no hi ha cap ambigüitat a Vals con Bashir: al final es mostren imatges reals dels camps després de la matança.

Aquesta pel·lícula exemplar i honesta, que afirma una voluntat de memòria per assumir una responsabilitat moral personal i col·lectiva, és una reflexió que s'afegeix a la de diversos cineastes israelians (de David Perlov a Amos Gitai i Avi Mograbi) sobre un país en guerra permanent i que, per això mateix, viu en el dolor que provoca i pateix. En contra de les torxes que van il·luminar els assassins de Sabra i Shatila, Ari Folman vol aclarir el passat des d'un present on fer possible un futur diferent, tot i la desesperança a la qual condemna la realitat actual.