«Necessitava parlar de la guarició deixant enrere la memòria de la guerra»

Què ha significat per vostè el pas reeixit per la Berlinale?

«Un somni; ser-hi ja és emocionant perquè representa moltíssim per la pel·lícula. Si ser al festival de Berlín és posar La teta asustada en un aparador, guanyar encara és molt més important. És el reconeixement a un treball que s'ha fet des d'Espanya i el Perú per poder fer tirar endavant el film. Per mi, però, poder acabar la cinta va ser tot un premi i suposo que tot això em donarà més facilitats per fer la propera.»

Per què creu que La teta asustada ha estat tan ben acollida al festival?

«El meu film es compromet amb una temàtica rellevant en tots els pobles: el vel translúcid de la pena, un dolor que deixa una guerra, és a dir, la memòria emotiva. És difícil deixar anar el passat, perquè és una paradoxa, ja que forma part de la nostra identitat, allò que ens defineix, però al mateix temps també pot ser un pes massa pesat que d'alguna manera volem amagar. Jo crec que en aquest sentit el film va interessar i vull pensar que el públic també en podrà gaudir molt.»

Fins a quin punt l'ha marcat el fet de viure els darrers vuit anys a Barcelona?

«Barcelona m'ha obert el món del cinema i és on vaig escriure el meu primer guió, Madeinusa, i on em van donar la primera oportunitat. L'equip del film és quasi tot català, del qual he après molt. Sense ells no estaria aquí.»

Les temàtiques dels films parlen del seu país natal; què l'emociona i l'atrau, per continuar en aquesta línia?

«És una recerca personal de coses que tinc entravessades en el meu sistema, en el meu nucli més intern; parlar sobre temes pendents que m'afecten o m'han tocat de prop, directament, com ara el terrorisme al Perú, que es va introduir fortament a Lima molt jo tenia 16 anys. Va ser una època molt violenta i això ho tinc a la medul·la. Però en aquest cas també s'hi ajunta la necessitat d'obrir la ferida d'una problemàtica relacionada amb el meu país, tal com passa a Madeinusa, i tancar-la. També necessitava parlar de la guarició, la recuperació de l'autoestima, el reconeixement, de l'estimar-te com a país, de la identitat i la persona. Calia buscar el bàlsam des del punt de vista emotiu i des de la recerca de l'esperança sense burxar en la ferida per voler fer drama.»

Magaly Solier torna a repetir com a protagonista. Què l'emociona i l'enganxa tant d'aquesta jove actriu?

«És una història que ens uneix ja des de Madeinusa, i la veritat és que és una meravella. La vaig trobar asseguda venent poca picante en un poble, que a més és el primer poble que va prendre el Sendero, i l'últim de ser alliberat, és la seu del terrorisme en tot el seu esplendor. I és clar, si a mi m'ha tocat, a Magaly encara molt més. Jo considerava que no podia ser una altra persona qui interpretés el paper, perquè ella havia d'entendre la càrrega del poble, ho duu a la seva pell, a la mirada, a la medul·la. És una noia amb un talent sobrehumà i una bellesa física commovedora; té un pensament lateral molt bonic i una intel·ligència escènica que fa que treballar amb ella sigui un plaer.»

Què fa diferent el seu punt vista sobre temes tan emocionants del seu país a l'hora de fer cinema?

«Parlar d'una realitat que supera l'imaginari col·lectiu que vol superar la realitat. És a dir, quan la realitat supera la ficció d'una manera tan bàrbara i sorprenent genera la sensació de cosa màgica, i per això el meu cinema es relaciona amb el realisme màgic, perquè i crea una espècie de terratrèmol intern en l'espectador i el fa viatjar. I a mi el que m'interessa molt és aquest viatge màgic, que ha de tenir substància i una raó de ser. El que intento és que al final d'aquest passeig per un món que es desconeix faci reflexionar després.»

Realisme màgic versus realitat; en què es basa, llavors, amb la metàfora de «la papa»?

«És una hipèrbole i l'exageració del mateix realisme màgic, però en les meves pel·lícules trobaràs només elements basats en la realitat; jo vaig agafar elements de la vida i els vaig anar teixint barrejant-los i fent-los tornar a la vida en forma de cinema. Tot el que es veu fa part de la realitat. Vull basar-me en fets reals; vaig investigar i introduir l'element de la patata com a escut, com a protector, i ella s'ho col·loca com a efecte de cinturó de castedat.

En què té més cura quan fa cinema?

«La honestedat, des de l'actuació a la direcció i el missatge. El cinema és un regal i jo el vull protegir; és un mitjà molt difícil i competitiu que requereix molts diners, i d'això un sempre n'ha de ser conscient.»