el contrapunt
Orfes de la rialla intel·ligent de Rubianes
L'actor va morir a casa seva ahir, als 61 anys, un any després que se li va diagnosticar un càncer de pulmó
Probablement, el Pepe més complet era aquell que presentava la raó per haver produït el seu Lorca eran todos (feia una mena de presentació) i, tot seguit, baixava les escales per atendre el públic de sempre, el de Rubianes, solamente. El públic no va descobrir fins llavors aquesta faceta militant (que ja s'insinuava per col·laboracions amb l'incansable Carles Flavià). Es va obrir l'ou, precisament, quan Rubianes es plantejava no tornar a Barcelona. Es volia quedar a l'Àfrica, on se sentia lliure i feliç. Una visita de Joan Gràcia, amb els seus companys del Tricicle, amb un llibre sobre la relació de Lorca i Catalunya va despertar la inquietud de Rubianes. Va decidir tornar per muntar un espectacle de teatre-document en què es revisaven les últimes hores de García Lorca en què homenatja Luis Rosales, l'amic falangista que el va amagar. L'obra es va convertir en un reclam de la recuperació de la memòria.
Rubianes, aquell «galaicocatalà» que des de petit va viure a Barcelona, va començar professionalment amb No hablaré en clase, dirigit per Joan Lluís Bozzo, una peça que ja denota una actitud vital antifranquista. L'actor va treballar amb Els Joglars (Operació Ubú, 1981), i va aconseguir la primera quota de popularitat amb el personatge de Makinavaja a la Televisió Espanyola. La feina d'humorista es va consolidar amb el Rubianes, solamente. A partir de llavors, es va fer habitual la pregunta a la venedora del Capitol de quan hi faria temporada en Rubianes. Ahir, uns rams de flors feien evident el desconsol dels espectadors del Capitol per la desaparició de l'humorista, amic de la Rambla.
L'any passat, Rubianes va voler refer el seu monòleg incorporant-hi ballarines etíops: La sonrisa etíope. L'obra es va endarrerir per problemes de visats amb les noies que havia contractat. Va recopilar un bon grapat de les seves anècdotes africanes, passades per la lupa surrealista, superlativa i imprevisible. La funció, que ja preveia gira d'estiu, es va haver d'ajornar quan se li va diagnosticar el càncer. Ja en ple tractament, va tenir humor per donar la veu a Déu a Spamalot, un altre gest sorneguer d'aquest actor de jaqueta de pana i versos de Lorca.
Machado i Miguel Hernández, un somni pendent
La carrera de productor de Rubianes hauria passat en un segon pla si no fos perquè la premsa espanyolista va recuperar les declaracions de l'actor en el programa El Club del 20 de gener del 2006, fent sorna sobre la unitat d'Espanya. Va ser el detonant perquè es desprogramessin les funcions al Teatro Español de Madrid. I perquè la professió teatral el defensés en plena Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. A partir de llavors, es van prodigar les contractacions d'aquest espectacle, sovint per ajuntaments amb partits progressistes. La polèmica va fer triplicar el nombre de funcions.
Aquest daltabaix va afectar notablement l'humorista. Però no va voler renunciar a la seva reivindicació per la memòria i pels autors morts i apartats durant el franquisme. Rubianes treballava amb els poemes i la biografia d'Antonio Machado (fent alguna picada d'ullet al seu germà Manuel) i amb la de Miguel Hernández. El primer va morir, totalment afeblit després d'un llarg i penós exili que el va dur fins a Cotlliure. Hernández va morir a la presó. A Rubianes fer aquests espectacles li va servir per demostrar «una injustícia que encara no s'ha superat».
El juny passat, l'Audiència de Barcelona pretenia obligar l'actor i potser també el presentador d'El Club, Albert Om, a portar-los als jutjats acusats per ultratge a Espanya. El 2007, Rubianes, que qüestionava si aniria als jutjats deia lúcid per la denúncia de la Fundación para la Defensa de la Nación Española: «Amb els problemes que hi ha a l'Àfrica, tot això que està passant aquí és una autèntica bajanada.»
La fe d'un descregut
La primera revenja que en vaig prendre, de l'educació franquista que vaig rebre en una escola de frares, va ser veure ridiculitzat tot l'esperit (Espíritu nacional) i la parafernàlia educativa en la representació de No hablaré en clase. El 1977, pocs anys després d'haver abandonat els Maristes, em reia de les meves misèries infantils i adolescents en assistir a una de les representacions del muntatge de Dagoll Dagom en què intervenia Pepe Rubianes.
Era una dels primers encaraments de Rubianes contra l'Espanya que després li buscaria les pessigolles. Des d'aquell moment, lluny d'estovar-se, el seu treball d'actor va evolucionar cap a l'estilisme de fer de la mala llet, la indignació i la provocació un gènere humorístic que de tan treballat semblava la vida real, o de tanta evidència humana que respirava, semblava molt estudiat.
Amb Rubianes, l'humor del país es va fer ferm. No era un humor només per riure. Era també per plorar. Fins i tot per plorar de riure o de riure per no plorar. Era un humor espontani i pensat alhora. Humor de saber popular i d'experiència intel·lectual.
Un humor guardonat quan va obtenir el Gat Perich, un premi que fins que ell el va rebre el 2006 semblava reservat als humoristes gràfics. Però com la seva vocació era trencar motlles, Rubianes va demostrar que per la força plàstica de les seves interpretacions, les paraules i els sons guturals també podien esdevenir un dibuix. El seu amic el dibuixant Fer deia ahir: «Se n'anat sense pagar-me el deute!» El deute pendent era la broma privada que es feien Fer i Rubianes des de l'època d'estudiants universitaris. L'any 1970, a la Central, Fer dibuixava felicitacions de Nadal i el Rubianes, les venia. Mai van fer net de passar comptes. Una situació que sempre va ser el seu acudit personal perquè van conservar l'amistat tota la vida, units, a més de l'humor, per la circumstància de ser catalans nascuts un a Lleó i l'altre a Galícia.
L'última vegada que el vaig veure va ser a l'estrena de Spamalot. Ahir, la gent es mostrava sorpresa per la mort, però aquella nit, l'ovació que va rebre sonava a homenatge anticipat. El seu darrer paper el situava al cel, era la veu de Déu al musical dels Monty Phyton. Paradoxes de la vida que un home descregut fes un paper tan creient. Potser perquè els descreguts són els que més fe tenen.