La poesia catalana que no existeix (2)

Vaig escriure en l'article anterior que «no em costaria afirmar, ni trobar els arguments per escridassar, que som una literatura basada en poetes». Amb aquest pensament de rerefons, buscarem senyals que ens indiquin el què i el per què dels poetes que guarden els mots i les prevaricacions d'aquells que guarden els poetes, perquè aquests no prenguin mal, just, per manipular els mots.

Tampoc no em costaria gens proclamar que la Catalunya que vivim és una llarga obra de teatre, basada en el desenvolupament, per bé o per mal, de dues teories: alienació i sospita. La de l'alienació, entesa com a aquella situació en què la societat sencera està supeditada a una altra institució: l'Estat espanyol o la història dels darrers 300 anys. Karl Marx basà la seva revolució en l'alienació econòmica (provocada pel fet que el català treballador no és l'amo del producte que fabrica i per tant del seu treball o la gestió dels seus impostos, que podria ser el mateix). També hi hem d'afegir l'alienació política: l'Estat espanyol aliena el català treballador perquè exerceix un poder coactiu sobre ell. En llenguatge modern: cafè per a tots, que no ens fa diferents.

Marx afegeix a les seves alienacions la religiosa; jo em permetré una llicència poètica, ja que no he abandonat el fill de l'article i, com és conegut, Marx opinava que l'alienació religiosa era «l'opi del poble» i jo indico que l'opi de la majoria dels catalans és el Barça, o sigui, una entelèquia més eficaç que un club. Aquí podríem parlar de la teoria de la sospita, però. És de sobres conegut que l'invent del Barça és anglosaxó protestant. La passió per l'esport de la dialèctica em porta a un altre protestant i cap dels Esquerranosos Hegelians, el mateix Ludwig Feuerbach, qui va ser company de viatge de Karl Marx, un temps. Voldria tenir el talent de Feuerbach i el seu exquisit torn de manubri per explicar la poesia catalana i les satisfaccions que dóna a tort i a dret dins del seu atzucac. Però he de confessar que no em serà possible. Som i sóc l'aigua i el riu.

Hi ha poesia catalana? Potser no, potser és un seriós miratge, dic seriós perquè en relació directa amb la manca d'història del país, de les pèssimes aventures (gairebé totes les bones en l'exili) en el món de les idees universals i d'una Catalunya que d'imperial no tenia ni una punyetera idea que no estigués basada únicament en el desenvolupament econòmic. Si això hagués estat així tindria arguments per després mirar de construir una identitat: però aquest greu error de càlcul és escadusserament computat.

Què vull dir? Que portem massa anys com a nació sense pensar-hi. Sense aquesta historia universal a l'hora de concebre el teu lloc en coliseu de les forces i els conseqüents desdoblaments en idees filosòfiques i poètiques catalanes, sense això no hi ha un present versemblant. O sí que n'hi ha: llibres escarransits, editorials vocacionals, premis d'ajuntament; els premis nacionals tenen àrbitre i escalafó. Per arrodonir-ho, l'ensenyament de la poètica, com a disciplina a escoles i universitats, existeix amb la mateixa força que si fos una branca més de l'esperanto històric.

Aleshores aquell que vol ser poeta s'amaga en el paisatge, mai no entès, només lloat. S'endinsa en els trencaclosques personals, com a màxima expressió d'una teoria sobre les mancances, i fa servir una llengua que viu allunyada de la gent que li cal. Una llengua en estat d'indefensió i precarietat. Perquè gairebé ningú no sap com dir el nom de les coses d'una manera que sigui versemblant, no antiga i buida del sentiment que li donà sentit en un primer moment. S'han preservat els mots; però la poesia entesa com a descobridora dels nous horitzons per al conscient i inconscient col·lectiu, no hi és. El poeta no és oracle. Amb prou feines sap d'on ve o com esbrinar cap a on va.

De sortida, un lligat pensament de Ludwig Feuerbach sobre la imaginació i la vida: «La imaginació és la mare del somnis, la font de la poesia, i sense poesia no hi ha res pur, ni elevat.» És clar que en una altra ocasió va afirmar que «la sensació és l'òrgan absolut». Això vol dir que només de sensacions ha de viure l'home? Un mica pobre em sembla, però ho arreglarem amb la seva tercera sentència: «El secret de viure molt de temps, consisteix a viure lentament.» Potser això es el que està fent la poesia catalana i Catalunya de retruc: viure molt de temps.