Compromís, seducció, acció

La llengua catalana no té els mecanismes de cobertura sociopolítica que li puguin garantir, sense fissures, el futur. En realitat, el futur de les llengües només el garanteix el fet de disposar d'estructures polítiques sòlides al darrere. Encara avui, l'estructura política que pot garantir el futur de les llengües és el fet de tenir un estat propi. O de ser l'única oficial dins el propi territori, dins un estat plural. En el cas d'aconseguir un estat propi, l'oficialitat exclusiva o compartida esdevé una qüestió molt més supèrflua. El finès, posem per cas, es mantindrà sense problemes malgrat la doble oficialitat finès-suec. I el neerlandès no crec que pugui tenir cap problema de futur a Flandes, en el context d'un model lingüístic com el de Bèlgica. Dit d'una altra manera, i concretant: estic convençut que assegurar el futur per a la llengua catalana implica aconseguir la independència de la nostra nació. Punt.

Això, emperò, no implica que, en les circumstàncies actuals, no s'hagi de desplegar un ventall de polítiques lingüístiques, des de les institucions catalanes. Tot al contrari: mentre fem camí (o no) cap a la sobirania, també hem de fer camí cap al ple ús públic i social de la llengua catalana. Aquest camí suposa, en primer lloc, el compromís. I no es tracta de fer que les institucions es rentin les mans de les pròpies responsabilitats en matèria de planificació lingüística, sinó de difondre un discurs del compromís que trob completament imprescindible. Evidentment, les institucions han de treballar per generar espais d'ús ple per a la llengua catalana. Les institucions tenen –tenim– aquest compromís indefugible. Però, en les nostres condicions polítiques, amb el compromís institucional no n'hi ha prou. Ens cal també el compromís civil del conjunt de persones que formen la comunitat lingüística catalana. Les institucions no han de delegar el propi compromís en la gent en general. Però cadascuna de les persones que formam la comunitat lingüística catalana tampoc no podem delegar el nostre compromís individual en d'altres persones, o en les institucions. És obvi que un francoparlant, un hispanoparlant o un italoparlant no s'interroguen ni es neguitegen sobre el seu propi compromís amb la llengua. La parlen i l'escriuen normalment, i punt. La situació del català, malauradament, no ens permet aquestes mateixes comoditats. Nosaltres hi hem d'adjuntar, si volem un futur per a la nostra llengua, el compromís personal de cadascú.

Com que no tenim estat propi, els catalanoparlants hem de seduir els no catalanoparlants perquè també s'incorporin a la comunitat lingüística catalana. Aquest aspecte ens forneix una dimensió que sovint és atractiva per als forans. Ens cal convèncer els no catalanoparlants que aprendre català constitueix un valor (per molt diverses raons). El nostre discurs s'haurà de centrar en els múltiples avantatges que té per a una persona no catalanoparlant que visqui al nostre país el fet d'aprendre la llengua catalana. I ens obligarà a abandonar el discurs hipercrític, derrotista o ploramiques que tan sovint impregna tota la comunicació al voltant de la situació de la llengua.

Comprometre'ns i seduir implica canviar el propi xip mental en una qüestió fonamental: l'acció. S'ha parlat manta vegada de la desmobilització de la societat civil catalana, de la necessitat de recuperar l'energia i la creativitat que ha tingut en d'altres etapes de la història. Avui tenim múltiples possibilitats d'actuar a favor de la llengua. Ens podem apuntar al VxL, una experiència magnífica que posa en contacte persones catalanoparlants amb persones que volen parlar fluidament la nostra llengua; podem participar en programes com els Tallers per la Llengua, Quedem? o Xerrem, destinats a dinamitzar els grups de nous catalanoparlants. Així mateix queden obertes les portes a la creativitat de cadascú de nosaltres (individualment o de manera coordinada).

La campanya Encomana el català vol promoure aquesta actitud proactiva dels catalanoparlants: amb un canvi de pautes lingüístiques tan elemental com parlar en català amb tothom de manera espontània, fluida, natural, aconseguiríem un augment extraordinari de l'ús social de la llengua. I, amb tota seguretat, una incorporació molt més espontània, fluida i natural de les persones que encara no parlen català a la nostra comunitat lingüística.