Una gran veritat sobre la poesia catalana

Escodrinyar la poesia catalana per plaer pot semblar a primera vista una bajanada, segur. Si bé tinc per costum demanar la col·laboració del lector, per allò que... deixo de dir més coses de les que dic, avui li demano paciència. Començarem amb una notícia i ens tancarem en una habitació amb Salvador Espriu, i en sortirem per mirar al voltant.

La notícia és excel·lent: Edicions 62, sota la direcció d'Àlex Broch, acaba de publicar un diccionari sobre la literatura catalana. No n'he fet el recompte, però hi ha força poetes. No em costaria afirmar ni trobar els arguments per dir que la nostra és una literatura basada en els poetes. Invocaria Ramon Llull i per refermar-me citaria Jacint Verdaguer. No em porta gaire lluny, aquest argument, és cert. Així que cap a la proposta de tancar-nos en una habitació, on a les parets hi ha escrit el poema XXV del llibre Cementiri de Sinera. És un poema d'una llargada insòlita: vint-i-un versos, en què el poeta fa l'exercici de ser, i aquest és el tema central de tota la seva creació i expressió lírica, on l'ambigüitat i la contradicció s'afegeixen a l'estètica del bisturí per obrir el trau d'aquest sentiment nacional. «A la vora del mar. Tenia / una casa, el meu somni, / a la vora del mar. // Alta proa. Per lliures / camins d'aigua, l'esvelta / barca que jo manava. // Els ulls sabien / tot el repòs i l'ordre / d'una petita pàtria. // Com necessito / contar-te la basarda / que fa la pluja als vidres! / Avui cau nit de fosca / damunt la meva casa. // Les roques negres / m'atrauen a naufragi. / Captiu del càntic, / el meu esforç inútil, / qui pot guiar-me a l'alba? // Ran de la mar tenia / una casa, un lent somni.» Una de les expressions més elevades del sentiment nacional i en conseqüència gran poesia catalana. Salvador Espriu i el seu retorn a Ítaca seria una lectura plana de la proposta. Catalunya i el seu esplendor que no arribà tindria un desenvolupament més fractal. Hem vist que les erupcions de la consciència imperial de l'altiplà han fermat el somni, o que una llei orgànica aprovada pel Parlament no té cap validesa. Però realment ens manquen els versos? No en tinc cap dubte. Obama es referia al somni mateix que Martin Luther King i al mateix somni que Espriu. Però meditar sobre Espriu en una habitació tancada fa pensar en tots els que volem ser catalans amb un grau més elevat de llibertat i que l'hem ignorat, tot combregant amb la roda de molí que Espriu era antiquat, relíquia d'una lluita d'actituds cíviques vers el franquisme i prou. A més a més els seus, aquells que li van fer ressò, ara ni l'esmenten. Almenys Carner va afirmar que calia reivindicar Espriu com a gran poeta. No li hem fet gaire cas, però.

Es deuen preguntar a què treu cap, aquesta tornada a Arenys (Sinera en l'imaginari d'Espriu) o als jardinets de Gràcia, davant de casa, on rebia poetes de veritat i de mentida. Potser nostàlgia? Segur. Ara, demana el lector, per què hem oblidat el poeta que ha somiat Catalunya? Seria d'obligada resposta per aquells que en el procés han menystingut el somni col·lectiu. Em fa il·lusió saber que un dia llegiré unes planes que definiran tots els pols d'atracció d'Espriu i les firmarà Joan Triadú. Tot i que he de veure com Sam Abrams defensa una poesia garbellada i en contra d'un home seriós com Josep Maria Fulquet. Poc estètic, tot plegat.

Com tampoc té res d'encantador la crida i cerca dels successors de dos poetes acurats i prou: Maria Mercè Marçal i Martí i Pol. La poesia petita no és igual que la gran poesia; per què la volen confondre? Els crítics què fan? La universitat què diu? Només continuar garapinyant les ametlles. Bona flaire per La Vanguardia i El País, que poca cosa poden afegir-hi. La universitat s'ha vist negra per saber qui escriu què. Hi ha excepcions, diagonals i fins i tot meridianes, però la collita és més aviat magra: algun bar que programa poesia i gest, algun cafè que deixa que poetes tècnics toquin amb els genolls i els carnots, barret de copa obligatori, és clar. La nova poesia es va fent un forat que li és propi per reviscolar i para el carro, Antoni. És clar que sóc injust, penso en José Corredor Mateos, en Jordi Pere Cerdà, en Montserrat Abelló, en Eudald Puig i els demano que continuïn escrivint poemes per al país. Nosaltres, llegir-los amb una mà i amb l'altra tornar a escriure a Espriu, a Palau i Fabre, a Sarsanedas, a Marià Manent; fins que les seves i les nostres paraules alcin un altre cop el somni.