I alhora, Rahola

Devia fer goig de veure, diumenge passat a la matinada, la presència en l'homenatge a Rahola d'alguns personatges que no tenen cap problema a compatibilitzar la defensa dels valors republicans pels quals va morir el prohom gironí i el suport a la nova fundació dedicada a l'hereu de la monarquia. Són els que remenen les cireres del cistell gironí perquè han sabut fer-se un vestit polític amb costures prou elàstiques. Per una banda adoren el príncep de Girona (i el de Maquiavel, hi afegiria jo). Per l'altra, es fan seu Rahola esporgant de la seva obra, cal suposar, les planes dedicades a nimietats com la crítica a la monarquia o la defensa del republicanisme. I obvien, només faltaria, que aquell que va fer afusellar l'il·lustre gironí va ser el mateix que va proclamar hereus els de can Borbó. Mai no n'aprendrem prou d'aquests antics marxistes els quals, malgrat la mutació ideològica, conserven una de les principals ensenyances del mestre: «Aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d'altres.» Ara que hi penso, la frase és d'un altre Marx.