opinió

«Vox clamantis in deserto...»

L'autor analitza el llegat de Khirbat Qumran

Un 14 d'abril de 1886 mossèn Cinto veié la mar Morta com la tomba de la Pentàpolis a on «s'havien d'enterrar els homes i les bèsties, les cases, els camps, boscos i jardins, sos temples i divinitats; sobretot hi havia de cabre sos vicis monstruosos i son orgull».

«Ses aigues [de la mar Morta] són amarguíssimes, com si fòssin llàgrimes de desesperació de la gran víctima soterrada allí de viu en viu; i en ses vores, sense una herba ni un aucell, solitàries, nues, àrides i seques, sembrades de negres pedres d'asfalt que puden a sofre, se sent la farum, la soletat, la tristesa i el terror de la tomba.»

(Dietari d'un pelegrí a Terra Santa).

En aquestes «vores sense una herba, ni un aucell, àrides i seques» han ressuscitat, no Sodoma, ni Gomorra, ni tampoc Adamà o Seboïm ni Segor, sinó un tresor bibliogràfic i arqueològic sense precedents, Khirbat Qumran.

Desat fa quasi dos mil anys ha vist de nou la llum a partir del 1947. D'aleshores ençà, han surat vora 800 manuscrits i 15.000 fragments literaris, un jaciment arqueològic de primer ordre i diversos materials de rellevància històrica. «La soletat, la tristesa, el terror i la farum del sofre» de la mar Morta sembla que han preservat el llegat que dóna més llum a la formació del judaisme rabínic avui existent, així com al sorgiment del cristianisme primigeni i, també, a la confrontació entre els principis ètics i dualístics provinents de l'Orient amb el món pagà i racionalista hel·lenicoromà occidental.

El llegat que sorgeix de les vores ermes de la mar Morta ens mostra com el judaisme, ja abans de la destrucció del Temple que l'agabellava uniformement, començava a desplegar unes formes més autònomes i sectàries per a sobreviure, sempre sota l'impuls del messianisme que impregnarà, també, un cristianisme que es veu reflectit en molts dels conceptes i expressions sorgides del llegat del Qumran.

El judaisme rabínic que, sorprenentment, sobreviurà i es perllongarà fins avui dia després de la destrucció de Jerusalem (70ec), així com el cristianisme que es comença a entrellucar entre els qumranites, donaran respostes al xoc entre un monoteisme, que beu del dualisme ja embastat pel zoroastrisme, per a fornir principis com el de la responsabilitat dels propis actes, el de la igualtat i la justícia, el dualisme entre el bé i el mal (la llum i la foscor) que ens són ben propers. Ambdós grups, tot i compartir els principis bàsics del monoteisme, recorreran camins ben diferents. El cristianisme, des del seu nucli inicial jueu, s'estendrà entre els gentils i s'obrirà a tot tipus d'ètnies, en canvi el judaisme mantindrà sempre intacta la seva identitat mil·lenària com a escut per a poder sobreviure a tots els grans poders, que l'han perseguit: egipci, babilònic, persa, hel·lènic, romà, espanyol, rus i nazi.

Aquest primer frec a frec entre l'ètica semítica oriental i el paganisme i racionalitat occidental, amb el sorgiment del cristianisme i d'aquest judaisme rabínic pervivent, estableix les bases de la nostra civilització occidental i Qumran esdevé el raig de llum que ens permet conèixer-ho més a bastament i entendre d'allà i d'allò d'on venim.

En l'úter del Santuari del Llibre de Jerusalem, a on hi ha estès amb tota la seva magnificència el rotlle del profeta Isaïes, ressona des de la gola àrida i seca del Qumran l'alè mil·lenari:

«Escolta! Un que crida: ‘Obriu al desert el camí d'Eloïm, traceu una ruta dreta a l'estepa per al nostre Déu'» (Isaïes 40:3)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.