Un milionari al barri de barraques

Un slum –llegeixin-hi slam– és un barri de barraques, i una de les excepcions que té la paraula, segons el diccionari anglès Collins Cobuild, és «cort de porcs». Amb això ja està gairebé tot dit. Aquests barris són concentracions incontrolades de petits habitacles que creixen al marge de les megapolis. Aquestes ciutats monstruoses que per culpa d'un desenvolupament salvatge i irrefrenable han empès els habitants a muntar-se la vida com poden fora del que se suposa que és la realitat civilitzada però que de fet no té res de real i encara menys de civilitzada. La crua realitat és en aquests barris que no hi ha res, només vida, moltes vides malaguanyades. A Bombai, la capital econòmica i cultural de l'Índia, amb 18 milions de persones, n'hi ha, de slums. I n'hi ha en què en dos quilòmetres quadrats s'arremolinen milions de persones. Persones com les que apareixen a Slum dog millionaire, que ha guanyat vuit Oscar. Persones que sobreviuen o malviuen, perquè d'allò que fa una família de vuit membres entre quatre fustes amb un teulat d'uralita, no se'n pot dir viure. Literalment, estan establerts en contenidors d'escombraries al costat de sèquies que semblen fosses sèptiques i amb una ferum de clavegueres tan persistent que aviat no es nota. Persones que tenen somnis igual que nosaltres i que s'esforcen el doble per aconseguir-los perquè parteixen de força més avall, però això no els distreu pas del seu objectiu, els esperona.

El punt de partida de Slum dog millionaire és l'atac que rep un barri de barraques on viuen els dos protagonistes, dos nens de 8 anys. Aquesta incursió violenta els porta a fugir i a vagarejar per espavilar-se. Aquesta escena que desencadena el periple vital i angoixant d'aquests dos marrecs i que els portarà a caure a mans de màfies, que sense escrúpols explota la mainada en benefici propi, és real i està explicat magistralment pel director. Fa uns anys, en una estada a la que llavors ja es deia Mumbai, vaig conèixer persones que havien viscut aquesta situació i les seves derivacions: des de caure en xarxes de prostitució fins a morir abandonat al costat de la via del tren. Persones obligades a malviure en barraques deixades anar de la mà de Shiva, Brahma i Vishnú –la santíssima trinitat hinduista- però regides a cops de pal per altres poders terrenals molt més destructors. Nens i dones que quan els amos dels terrenys on s'aixecaven aquestes barraques on vivien en volien disposar per continuar especulant, hi enviaven un grup de mafiosos perquè hi calessin foc. En aquests desallotjaments ningú avisa. I l'endemà has de recomençar, i no des de zero sinó des de sota zero. El que reflecteix la pel·lícula, de manera brillant i al ritme frenètic que exigeix un programa de televisió com el que marca l'argument, és una barreja de dolçor i amargor constant. Una contradicció com la mateixa Mumbai: poètica i prosaica, divertida i dramàtica, lluminosa i ombrívola, fantàstica i realista, tendra i dura, autèntica i tramposa, sòrdida i vital. Deixin-se portar per aquesta faula realista i tindran motius per sortir contents del cinema, encara que hagin assistit a primera fila a la tragèdia dels més desvalguts. Com deia l'altre dia un crític, «és una crònica de la misèria que respira alegria». Sí, però, sobretot, serveix per constatar el que he experimentat amb amics que han forjat el seu caràcter als carrers de Mumbai, que per moltes bufetades que els doni la vida, per moltes desgràcies, injustícies i calvaris que hagin de passar, res no aconsegueix deteriorar la seva bondat natural, com la del protagonista, i les ganes de fer realitat els seus somnis, tant si es diu Jamal com Latika, Salim, Prakash, Aisha, Saurabh o Amin.