Resposta a «les ombres per ocultar el pes dels reis catalans»
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, va agrair a l'equip científic la seva feina i «expertesa» per tirar endavant un projecte extremament complex. «No s'hi han trobat tresors amagats ni donem cap notícia pel·liculesca», va ironitzar. Però Tresserras n'estava satisfet, perquè «el rigor científic ha donat la millor resposta» a les «ombres d'ocultació del pes de la monarquia catalana en aquella època» que de tant en tant llancen historiadors espanyols i europeus. A data d'ahir, la casa reial espanyola no s'havia interessat per l'evolució del projecte de recerca.
El conseller va afegir que posarà les dades de la recerca a disposició dels seus homòlegs dels altres territoris que formaven part de l'antiga Corona d'Aragó. A més dels consellers d'aquesta darrera comunitat, el País Valencià i les Illes Balears, Tresserras també va esmentar els presidents dels governs autònoms dels Pirineus Orientals –la Catalunya del Nord– i l'illa de Sicília –incorporada al domini català arran del casament de Pere el Gran i l'hereva del regne, Constança de Sicília, el 1282, tres anys abans de morir.
Recerca històrica paral·lela
El director del MHC, Agustí Alcoberro, va explicar que la feina científica en paral·lel a altres línies de treball historiogràfic serviran per «modificar alguns tòpics historiogràfics». Per exemple, la tesi que atribuïa a un acte de «rebel·lia» de Pere II envers el seu pare, Jaume I, el fet de ser enterrat a Santes Creus. En altres casos, l'anàlisi exhaustiva dels fons que fan referència als regnats de Pere II i el seu fill, Jaume II el Just, poden acabar de determinar altres dades, com la data del segon enterrament de Pere el Gran –«el 2 o el 3 de desembre de 1302»– amb el trasllat del fèretre de la tomba provisional fins al sepulcre de pòrfir sicilià que li va encarregar el seu fill.
Els peus no hi cabien
Entre els detalls de l'enterrament definitiu, Marina Miquel va explicar que inicialment no havien trobat els peus del fèretre, tot i que després es van adonar que estaven dipositats entre les dues cames. O bé les dimensions del sepulcre eren massa reduïdes, o bé les dues extremitats van caure quan el cos va ser traslladat de tomba –feia disset anys de la mort–. Aquest canvi i l'obertura frustrada de la tomba el 1856, feta per Bonaventura Hernández Sanahuja –hi han trobat restes de cera i taques de fum de l'espelma que va introduir per mirar per l'escletxa–, no han impedit que la conservació del cos sigui «molt correcta».
