Reinventar un imaginari

M'agradaria deixar ben clar que les millors adaptacions de les dues novel·les de Lewis Carroll en el cinema contemporani les ha dut a terme David Lynch i s'anomenen, Mulholand Drive i Inland Empire; també voldria insistir que la versió més popular és The Matrix, dels germans Wachowski. Un cop feta aquesta consideració, crec que és bo tenir en compte que l'Alice in Wonderland de Tim Burton és tan poc canònica amb l'original com els models que he esmentat anteriorment. Mentre que les versions de Lynch i els Wachowski poden semblar adaptacions apòcrifes, la de Tim Burton sembla que té una filiació directa amb el món del pare Charles Dogson (Lewis Carroll). A la pel·lícula ens trobem la història d'una noia –en comptes d'una nena– que cau per un forat mentre segueix un conill i que viu el dilema de si vol créixer o no i que anirà a parar a la cort d'una reina que té una irresistible afecció per tallar el cap als seus súbdits. També hi trobarem un barretaire boig, una reina blanca i l'enigmàtic Barboterum –Jabberwocky, en l'original–, que és com un drac ferotge. Probablement les semblances entre les dues obres –Al país de les meravelles i A través de l'espill– podrien acabar-se amb aquesta descripció. La diferència més essencial amb el relat de Lewis Carroll no consistiria, però, en la infidelitat respecte a la història, sinó respecte al model narratiu. La pel·lícula de Tim Burton intenta establir una lògica narrativa en un món nascut amb la clara voluntat d'alterar tota la lògica de casualitats pròpia dels relats clàssics. En la versió de Tim Burton hi ha una heroïna, un drac, una reina dolenta, una reina bona i un conflicte generat perquè la reina dolenta i el drac volen venjar-se d'una nena que s'ha convertit en una intrusa. En aquesta faula, la lògica no és la del malson, sinó la d'un relat llançat cap a un més que previsible happy end. Quan ens preguntem d'on bé aquest procés de transformació, la resposta no la dóna cap autor, sinó la marca de la productora, Walt Disney.

Dissenyant la pel·lícula, la Disney no va decidir contractar només un autor de moda (Tim Burton) per disposar d'un hiperbòlic disseny de producció, sinó que va contractar Linda Woolverton, la guionista de La bella y la bestia i El rey León. El guió és infantil, però funciona com funcionaven els seus precedents. En el fons, l'operació, potser, és tan deutora de Lewis Carroll com va ser-ho El rey León de Hamlet.

També podríem discutir fins a quin punt allò que s'altera no és només l'univers de Lewis Carroll sinó també el de John Tillell, el primer il·lustrador de l'obra que va generar un imaginari que després va ser transformat per Arthur Rackham, el segon il·lustrador. Si tenim en compte que l'adaptació d'una pel·lícula no suposa només un treball amb el relat, sinó amb el món de la faula i els seus personatges, potser podríem arribar a la conclusió que Tim Burton vol ser un continuador dels dos primers il·lustradors. El que li interessa més no és narrar –mai no ha estat un gran narrador– sinó construir mons. Sincerament, si Alicia en el país de las maravillas no em sembla una pel·lícula tan impersonal com Sweeney Todd, ni tan delirant com Big Fish, és perquè, per damunt de les infidelitats, hi ha la reivindicació d'un imaginari propi. Respecte de tot plegat, però, el 3D no és més que una anècdota.