Pianistes màgics

L'ampli reconeixement a Miles Davis per part del XLI Festival Internacional de Barcelona va resoldre's la setmana passada amb l'actuació del baixista elèctric Marcus Miller, ideòleg d'un dels experiments més populars –encara que, també, controvertits– del tram final de la trajectòria del trompetista (el disc Tutu), i la tercera «variació» sobre Kind of Blue, protagonitzada per un decidit Chano Domínguez. Miller va haver de compartir l'atenció i les reverències del públic que omplia el Palau amb un element clau del quintet que l'acompanyava: el trompetista, enèrgic i segur, Christian Scott que, tot i ser titllat sovint de «jove promesa» ja té la mateixa edat que tenia Miller quan Miles el va cridar per Tutu. Va sonar el disc en qüestió quasi al complet i, al marge d'un solo puntual que no portava gaire a enlloc, el concert va articular-se amb «combats» de gran intensitat entre Miller i Scott, Scott i el saxofonista Alex Han i Miller amb Han. La de Chano, d'altra banda, hauria estat la revisió més tremebunda de les tres que, aquests dies, s'han efectuat de Kind of blue. Kind of blue aflamencat: veure-ho per creure-ho. El pianista va tocar Blue in green mentre Blas Córdoba recitava uns versos de Rafael Alberti escrits, com el disc, fa cinquanta anys, i Tomasito ballava sobre So what de tal manera que el públic nord-americà que, del 3 al 6 de desembre assistirà a la clausura del festival a Nova York, ja es pot anar preparant. Entre les actuacions d'aquesta setmana passada, finalment, dues d'excepcionals firmades per pianistes: Allen Toussaint va estar altre cop immens. Sort que «aquest booking agent anomenat Katrina» (Toussaint dixit) li ha fet compartir el temps en estudis de gravació amb el temps en curs. Clàssics del seu repertori exorbitant –Fortune teller, Mother-in-law, Certain girl i Working in the coalmine van entrellaçar-se en un medley; la inspiradora Southern nights els va sortir brodada al final– i una sensació de pau i tranquil·litat que de ben segur que es va contagiar en els tres-cents afortunats que van decidir anar a la sala Luz de Gas. Després del concert, Toussaint, de 71 anys, encara volia anar a visitar els edificis de Gaudí i tot. Mentre devia fer-ho, Aaron Parks presentava en un Jamboree ple com un ou el seu únic disc, editat per Blue Note. Un trio clàssic que, tot i sonar realment bé, impressiona principalment per com pot arribar a sonar d'aquí a un temps.