El seu amic el fantasma

La meva ignorància futbolística va fer que fins que no vaig veure al festival de Canes Buscando a Eric, de Ken Loach, no descobrís que Eric Cantona era un mite. El jugador francès va aconseguir que el Manchester United guanyés quatre anys consecutius la lliga anglesa i això el va convertir en un heroi. Des d'aquesta perspectiva, podem entendre Buscando a Eric com una pel·lícula d'insomni, en la qual Loach ens demostra que gràcies al futbol són possibles determinades formes de sociabilitat i que els mites de la pilota poden ajudar a determinats personatges de classe mitjana a creure que les victòries vitals són possibles.

Buscando a Eric té com a protagonista un carter anomenat Eric Bishop que malviu o viu com pot, que té problemes familiars i que els seus fills es fiquen allà on ningú els demana. L'única sortida que hom té per emocionar-se i celebrar la victòria quan mira els partits de futbol. Tots els seus fantasmes han estat forjats a partir dels grans partits de la lliga anglesa i els seus herois són aquells que han aconseguit que el Manchester ocupés un lloc important. Mentre els americans en crisi somnien amb l'existència d'un superheroi que arregli tot allò que mai la justícia no podrà ordenar, el protagonista de la pel·lícula de Ken Loach somnia amb Eric Cantona. Si Clark Kent/Superman és capaç de trobar-se sempre en el lloc oportú, en el moment clau, l'espectre d'Eric Cantona pot ser invocat i aparèixer en la vida del pobre carter anglès per demostrar-li que els mites també són humans.

Si Eric Bishop convoca l'esperit d'Eric Cantona per poder arreglar el seu petit món, el guionista Paul Lavarty –fidel a les últimes pel·lícules de Loach– sembla voler convocar l'esperit d'una pel·lícula de la Walt Disney: Mi amigo el fantasma (1968), de Robert Stevenson. És com si aquesta pel·lícula que va marcar tota una generació de nens també estigués instal·lada en l'inconscient del guionista i convertís el cinema de Ken Loach en una variant per adults de les pel·lícules de Disney dels seixanta. Mi amigo el fantasma explicava la història d'un grup d'atletes de segona fila que s'instal·laven en un castell escocès on el fantasma d'un pirata –Peter Ustinov– els ajudava a guanyar uns jocs olímpics escolars. No resulta gaire complicat deduir que el fantasma d'Eric Cantona és com el fantasma del pirata de la pel·lícula de Loach. Al final, tots dos ajuden a resoldre els conflictes. Mentrestant, el guió de Paul Lavarty passa del retrat social a la crònica d'una extorsió que només amb l'ajuda del fantasma que promou la solidaritat futbolística es pot acabar de resoldre. Ara que els partits de futbol comencen a ocupar les sales de cinema, resultava lògic que les ficcions cinematogràfiques decidissin invocar els espectres del futbol.