Per què enganxava el relat d'Enric Marco?

Enric Marco va explicar durant anys una i altra vegada la seva experiència imaginada al camp de concentració alemany de Flossenbürg. Havent-se documentat i fent «seves» les experiències de supervivents, testimonis d'ells mateixos amb l'afegit moral que també ho són dels morts, Marco procedia com un novel·lista amb la diferència bàsica que, sense establir cap pacte de ficció, l'experiència ni va explicar-la en tercera persona ni en una primera persona hipotètica, sinó en una que s'afirmava com a real. Aquest jo construït, a més, i essent una cosa estranya en el cas dels supervivents dels camps nazis, a vegades tenia l'impudor de presentar-se com un heroi, com ara quan explicava la imaginària partida d'escacs guanyada a un oficial nazi: «Aquell dia vaig guanyar la meva batalla de Stalingrad», va arribar a dir davant les càmeres de TV3, com es reprodueix al documental Ich bin Enric Marco, que també mostra les llàgrimes de Carme Chacón quan Marco va parlar al Congrés dels Diputats. En descobrir-se la seva impostura, l'heroi imaginari va revelar-se com un mentider i fins com un traïdor. En tot cas, les reaccions airades en contra del fabulista són justificades: havia jugat amb el foc d'un fet històric amb moltíssimes víctimes reals.

Realitzar una pel·lícula sobre Enric Marco, doncs, pot convidar al dubte (per què donar la paraula a un «farsant» i, a més, davant d'una càmera?) i a tota mena de prevencions. Santiago Fillol i Lucas Vermal, joves cineastes d'origen argentí, van concebre el seu documental amb la consciència dels dubtes que podia plantejar i també dels perills que assumien, com ara el de la fascinació pròpia davant d'un fabulista amb gran capacitat retòrica i empàtica. Però la manera amb la qual segueixen Marco, mentre aquest intenta reconstruir el seu passat «real», reflecteix un punt de vista volgudament distanciat. Des d'aquest distanciament, més enllà del judici que s'hagi fet i que pugui fer-se a l'impostor, conviden a una reflexió: per què el relat d'Enric Marco enganxava? No serà que transmetia la memòria «assimilada» dels camps nazis? Que ho feia com un narrador capaç de recórrer a l'efectisme emotiu, cosa que no es troba en els textos de Primo Levi, Jean Ameris, Robert Antelme, Amat-Piniella i d'altres supervivents que van escriure sobre la seva experiència? Què ens diu Marco sobre una època en què a les escoles es llegeix El noi del pijama de ratlles i els antics camps nazis formen part dels circuits turístics? Quan Enric Marco arriba a Flossenbürg, on es confronta amb el seu passat inventat, al camp hi ha visitants, als quals ja no els pot explicar la història que va narrar amb «èxit» a tants d'altres visitants. Abans s'haurà confrontat amb els escenaris del seu passat real i el documental s'haurà convertit en el retrat d'un personatge patètic: un home perdut que voldria tornar a entrar dins la història de la qual ha estat expulsat.