Addictes als aeroports

Resulta estrany intentar definir què és i què queda avui de l'star-system, sobretot en un moment en què la indústria no para d'anunciar-nos com les figures animades per ordinador poden arribar a suplantar les humanes. És cert que ningú recordarà qui eren els protagonistes d'Avatar més enllà dels monstres blaus amb cua de mico, com tampoc ningú recorda que Laura Dern estava a Jurassic Park. Davant d'aquesta perspectiva em resulta curiós veure una pel·lícula com Up on the air, de Jason Reitman, que està pensada com una mena de treball al voltant del mite George Clooney, com si fos un exercici entorn les bases de com s'ha modelat una star masculina de gran rendibilitat. Tot el que veiem en la pel·lícula gira al voltant de George Clooney, allò que importa no és tant el seu personatge, ni el contingut pseudosocial que la pel·lícula pot tenir sobre els anys de la crisi econòmica. Allò que veritablement importa és com es mou, com es pentina, com vesteix, com mira i com sedueix George Clooney fent de George Clooney.

El personatge que Clooney interpreta a Up in the air és el d'un executiu solitari que passa la vida entre aeroports, hotels de cinc estrelles i oficines de lloguer de cotxes. Els seus premis vitals són les diferents targetes de crèdit que porta a la seva cartera i la finalitat de la seva vida no és altra que la d'aconseguir ser un dels pocs americans que han superat les 10.000 milles de vol amb avió. La seva feina té un caràcter marcadament immoral. L'home es dedica a expulsar els treballadors d'empreses que fan fallida i a donar-los una carpeta amb les condicions d'acomiadament. Clooney és l'ésser sense humanitat, sense llar i sense moral. L'autèntic home sense atributs del segle XXI. Amb tot, tal com Reitman ens el mostra, aquest personatge amoral que ha convertit els aeroports en el seu úter matern, és també un seductor. Encarna la imatge de l'home accessible, sense lligams sentimentals i disposat a donar forma a tot model possible de desitjos eròtics femenins. És Clooney en estat pur, el seductor madur que és possible conquerir en somnis.

L'operació Up in the air és brillant quan se centra en el personatge, quan el dibuixa i, fins i tot, quan explora el seu patetisme. La pel·lícula, però, necessita omplir el seu metratge més enllà del retrat específic del personatge. Llavors, Up in the air navega entre la comèdia romàntica amb història frustrada, el relat social sobre una Amèrica en crisi i també la tendra història capriana sobre la importància que sempre té la llar, allò que els americans anomenen «home sweet home». Tot plegat provoca que la pel·lícula faci girs inútils, com la llarga escena en què el protagonista ha d'anar al casament de la seva germana amb una nova acompanyant i que perdi la força la reflexió que proposa sobre el que pot passar quan aquests personatges desarrelats que poblen els aeroports estan obligats a quedar-se a casa. El filòsof Paul Virilio va dir no fa gaire que el segle XXI seria el segle dels nòmades, que tots esdevindríem viatgers sense fita, com Clooney en el film de Reitman.