El cinema independent esdevé una caricatura

Què en queda, del cinema independent americà? La pregunta sembla gairebé forçada després de submergir-se a les imatges tan llepades i mancades de tota mena de gust que ens proporciona Precious de Lee Daniels. Sembla com si la pel·lícula ens anunciés la fi d'una fórmula que tenia el seu epicentre en el festival de Sundance, que promocionava un model de pel·lícules de cost mitjà, que apostava per un públic adult, que jugava a una certa subtilesa en el tractament dels guions o de la posada en escena i que servia als grans estudis de planter per renovar les seves produccions. Després de Precious –i de, l'any passat, Slumdog millionaire– la qüestió és una altra: ja no es tracta de preocupar-se per la supervivència d'un model, sinó de veure com aquest model ha sigut capaç de crear la seva pròpia caricatura. En certa manera Precious no és res més que una còpia caricaturesca de tots els elements que havien configurat el cinema independent americà fins a conduir-los cap a un territori tan grotesc que pot arribar a vorejar la pornografia sentimental.

El primer element caricaturesc que ens ofereix Precious està en la seva condició de pel·lícula social. El film explica la història d'una pobra desgraciada d'un barri pobre que se sent maltractada per la vida. Té 16 anys i una filla amb síndrome de Down, nascuda dels abusos sexuals a què la va sotmetre el seu pare. La seva obesitat la porta a nombrosos problemes, entre els quals, ser maltractada físicament i psíquicament per la seva mare. A l'escola, la noia no sap llegir ni escriure, però quan sembla que les coses van bé fa l'efecte que ha d'afrontar una malaltia. El catàleg d'elements de caràcter social és sorprenent: maltractament familiar, violacions, pobresa, problemes d'aprenentatge, la sida, etcètera. Precious, però, en cap moment es pregunta per què es produeix tot això, ja que no li interessa, l'únic que vol és convertir la misèria en espectacle. El segon element caricaturesc sorgeix de la manera com el minimalisme que s'havia convertit en segell de fàbrica de cert cinema independent esdevé a Precious un gest barroc, terriblement sobrecarregat. Tota la pel·lícula està pensada a partir de l'excés. No hi ha un conflicte sinó que hi ha tots els conflictes possibles, no es mostra una realitat sinó que es juga amb una mena de bulímia de totes les misèries que esdevé inversemblant. Darrere Precious sembla articular-se la mateixa operació de Slumdog millionaire consistent a substituir la subtilesa per l'excés, per convertir la hipòtesi d'un cinema social en un cinema de la compassió. No importa que allò que es mostri sigui fet amb brotxa de tret gruixut, allò que compta és transformar la pobresa en melodrama fulletonesc per aconseguir redimir la mala consciència petitburgesa dels espectadors. Si d'això encara en diuen cinema independent, prefereixo mil vegades Resacón en Las Vegas.