La catedral de la burgesia

Amb La casita blanca, Carles Balagué va aportar una recerca sobre una part oculta de la Barcelona de la postguerra, en què una burgesia franquista enriquida amb l'estraperlo es lliurava als plaers sexuals de pagament en meublés que van convertir-se en l'objectiu de grups anarquistes, com ara els de Quico Sabaté i Josep Lluís Facerias. Després de De Madrid a la Lluna i d'Arropiero, el vagabund de la mort, documentals que també indaguen en fets i casos opacs, Balagué ha triat un altre espai de la ciutat, el Liceu, com a escenari d'unes tensions socials des de finals del segle XIX (en què l'anarquista Santiago Salvador, el 7 de novembre de 1893, va llançar des del cinquè pis dues bombes Orsini, una de les quals no va esclatar, provocant la mort de catorze persones i un gran nombre de ferits) fins arribar a primers del segle XXI, quan el col·lectiu Ariadna Pi va ocupar, el 25 de novembre de 2005, el teatre deixant anar unes gallines enmig de rialles i manifestos contra l'especulació urbanística del barri. La referència del documental a aquesta acció reflecteix el propòsit d'acostar-se a un fet històric (a través del testimoni de diversos coneixedors de l'època que, en tot cas, a vegades són transmissors d'una memòria col·lectiva trufada de llegendes que recorden la difícil aprehensió del passat: poca cosa se'n sap, per exemple, de Santiago Salvador) des de la perspectiva del present. Si Lluís Permanyer defineix el Liceu de finals del segle XIX com la catedral de la burgesia barcelonina, encara es percep així pel grup de joves que van okupar-lo? La diferència significativa dels mètodes, en relació amb els anarquistes d'un segle enrere, no ha de fer oblidar que ha disminuït la violència dels conflictes socials, però que perviuen les desigualtats.

Respecte a la persistència del passat en el present, també resulta interessant el fet que, havent observat que la perspectiva de la pintura Garrot vil, de Ramon Casas, es correspon amb una visió de la plaça de Folch i Torres des de l'IES Milà i Fontanals, la càmera es faci present en una aula multiètnica per enregistrar una discussió sobre la pena de mort que així, doncs, té lloc molt a prop d'on Santiago Salvador va ser executat. Tanmateix, davant l'escassetat d'imatges relatives als fets, La bomba del Liceu es basa de manera fonamental en les declaracions davant la càmera dels cronistes, escriptors i historiadors col·locats en bona part en diversos llocs del Liceu. Potser es podien haver aprofitat més les imatges de La saga de los Rius, del franquista José Luis Sáenz de Heredia, o, per altra part, els dibuixos de Santiago Rusiñol dels anarquistes sotmesos a judici. Res no impedeix, però, que La bomba del Liceu sigui un documental interessant sobre un fet que exemplifica les tensions socials d'una ciutat.