opinió
Chillida, diàleg a tres bandes
L'exposició «Chillida. Reflexió – Matèria» mostra un creador que va ser capaç de dialogar amb la matèria, juntament amb la seva principal força limitant: l'espai
L'exposició Chillida. Reflexió – Matèria, que fins al 25 d'abril es pot visitar al Centre Cultural de Caixa Girona-Fontana d'Or, presenta una selecció de noranta obres d'entre l'extensa i variada producció de l'escultor basc Eduardo Chillida (Sant Sebastià, 1924-2002). Totes elles pertanyen a la col·lecció del Museu Chillida-Leku, a Hernani, i han estat triades pels comissaris Ignacio Chillida i Julio Niebla amb la intenció de mostrar el mapa creatiu, artístic i personal de l'artista des de l'any 1957 fins al 2000.
Anterior a la resta de factors que condicionarien les seves creacions, l'atracció per la matèria li va plantejar el més difícil dels reptes com a escultor: adaptar-la a l'espai. Va estudiar a consciència el ferro, la pedra, el paper, la terra i sobretot: l'espai (mare de totes les matèries). I, respectant les limitacions, va aconseguir potenciar les característiques pròpies de cadascun, sense forçar-los a dir allò del que no són capaços, per naturalesa.
Tot i la coneixença dels seus comportaments, per a l'artista cada obra era una aventura nova i irrepetible. Al procés de crear-les sempre hi tenia cabuda l'element intuïtiu i l'experimentació, això sí, acceptant les reaccions dels materials «a causa de les seves claus internes». Darrere d'aquesta atenció originària per la matèria hi havia, però, un altre motiu cabdal per a Chillida: saber com plasmar les preocupacions pròpies. Sols mitjançant la lògica dialògica que establia entre els materials i l'espai esbrinava la forma en la qual expressar el que l'inquietava.
I la gran inquietud de l'escultor va ser, precisament, l'espacialitat. Amb la seva obra, va dur a terme una tenaç recerca dels límits i estructures d'aquesta «altra» matèria que ell deia «més ràpida». Les conclusions que en va treure –com ara la confluència del factor espacial amb el temporal– són atractives, suggeridores i, a més a més, sàviament construïdes.
De la mateixa manera en què la matèria és pot veure, a les seves peces, com a objectiu d'expressió i mitjà d'exploració, «l'obra» era per a Chillida «contestació i pregunta». Si li va interessar treballar materials diferents va ser perquè llurs particularitats li permetien crear cada peça d'un manera «mai sempre igual», responent així a qüestions diverses, amb significants plurals. Aquesta capacitat per sintonitzar amb la matèria, mirant, però, de delimitar-la i fer-la expressiva a través d'un tractament adequat amb les seves qualitats, li va valdre a l'artista el reconeixement internacional a partir dels anys seixanta del darrer segle.
Un món de formes
Des de les escultures de ferro que defineixen rotundament l'espai als exercicis gravitatius que l'artista li proposa, amb enginyosos papers retallats, superposats i suspesos de fils, que intenten inscriure'l a l'obra, fent-lo protagonista. Des de les peces de terra cuita –Lurrak (Terres) i Óxidos (Òxids)– amb les quals Chillida ens remet a l'origen, en un món de formes sense arestes que abraça l'espai, als alabastres tallats que reflecteixen magistralment la llum, som convidats a submergir-nos en un univers particular, al qual la lluminositat atlàntica sembla brollar de la pedra, les terres cuites envolten maternalment l'espai, el ferro el modula, i les Gravitacions juguen a envair-lo i a articular-lo. Establint un diàleg a tres bandes, entre creador, les diferents matèries i el component espacial, amb el qual l'autor prova de posar en joc les seves idees.
Però per sobre de tot, el que podem veure a la Fontana d'Or és l'essència d'una personalitat íntegra i innovadora, que mai no va abandonar la inquieta curiositat del nen recent nascut, que no vol parar d'explorar el món al qual tot just arriba. Juntament amb la seva capacitat poètica i «una dosi de construcció» (segons l'escultor, els dos components que fan de lligam comú de l'art), aquest trets ens ofereixen part de l'esperit personal, la mirada artística i l'univers creatiu del genial artista basc. I el que és més important: comparteixen amb nosaltres el «voler, atrevir-se, mirar, veure» d'aquesta gran figura de l'art del segle XX.
