Dins la fàbrica dels miracles

L'únic lloc on els miracles són possibles és a la pantalla del cinema. Només hem de veure de quina manera Ordet de Carl Th. Dreyer és capaç de conduir-nos cap a la fe a tots els que som incrèduls o com Viaggio in Italia de Roberto Rossellini ens recorda que el miracle és, sobretot, una mena de revelació per poder veure les coses d'una altra manera. Lourdes de Jessica Hausner també es una pel·lícula sobre els miracles, però és filla d'un altre temps. La cineasta austríaca decideix anar fins a la meca dels miracles –el santuari de Lourdes– per mostrar-nos com a l'interior d'un món en què tothom menteix i en què tot es converteix en transacció econòmica, els miracles també poden ser un negoci.

Lourdes s'articula com la crònica d'un viatge cap al santuari de Lourdes protagonitzat per una noia tetraplègica anomenada Christine –Sylvie Testud– que creu que l'aigua beneïda o el contacte amb la verge poden portar-la cap a la felicitat. Ella creu en l'esperança del miracle com a camí per recuperar la felicitat que li és negada. Jessica Hausner decideix filmar tots els rituals que envolten una visita a Lourdes: els rosaris, les pregàries, les passejades a la gruta, els sopars col·lectius i els balls innocents a la nit. La descripció de tot el ritual és minuciosa, sembla com si ens trobéssim davant d'un documental sobre tot allò que ofereixen i allò que són les excursions a Lourdes. La cineasta observa aquest món a partir d'una posada en escena basada en l'estranyesa, com si volgués descobrir tot allò que s'amaga darrere un món marcat per les seves aparences. De totes maneres, la directora no es conforma amb el retrat d'un món on la religió esdevé l'excusa d'un gran negoci, sinó que vol descriure la barrera que separa l'univers dels infeliços que busquen –o somnien– una hipotètica felicitat i l'univers d'aquells que es creuen posseïdors de la felicitat i es redimeixen al costat dels infeliços. Sense forçar en cap moment el to ni caure en cap mostra d'anticlericalisme, Lourdes ens apropa progressivament cap al camí del miracle i intenta fer-lo possible. Jessica Hausner, però, no creu en cap mena de revelació, ja que enmig d'aquest univers de miracles mercantilitzats, la felicitat que poden arribar a proporcionar és molt efímera, els miracles es dilueixen amb el mateix efecte de perplexitat amb què s'esvaeixen les quimeres. Al final del camí, quan es retorna a la infelicitat, allò que queda es l'amargor, la tristesa d'un camí en què les quimeres prefabricades no tenen cap mena de sentit.