La crueltat humana i les belles imatges

Apropòsit de Ciudad de vida y muerte, que acabava de ser distingida amb la Petxina d'Or, vaig escriure en començar la meva última crònica de l'edició més recent del festival de Sant Sebastià: «Una pel·lícula pot representar de manera colpidora la cruesa de la guerra i al mateix temps caure en l'esteticisme de l'horror?» Em fa una certa vergonya haver-me autocitat, i en demano disculpes, però el cas és que continuo fent-me la pregunta que, de fet, vol plantejar una paradoxa. Això vol dir que hi continuo pensant en la mesura que hi ha qüestions que, en relació amb la seva dimensió moral, semblen convidar a una reflexió que no s'acaba. El cas és que aquesta pel·lícula, dirigida pel xinès Lu Chuan i que fa referència a la matança perpetrada per l'exèrcit japonès a la ciutat xinesa de Nanquin l'any 1937, representa de manera colpidora la cruesa de la guerra i alhora cau en l'esteticisme de l'horror. Però que això sigui, doncs, possible no exclou que, al capdavall, potser sigui impossible. Moralment impossible. Si plantejo la pregunta d'una altra manera potser es farà més clara la contradicció: es poden crear belles imatges a propòsit de la misèria o de la barbàrie humanes? En tot cas, i com ho demostra aquesta pel·lícula, és possible crear-les, però és moralment legítim? I aquesta possible il·legitimitat no fa que sobre la pel·lícula plani una ombra que desacredita la seva voluntat de colpir-nos moralment amb una mostra de la barbàrie humana que, per tant, ens incumbeix i interpel·la?

Aquesta inquietud que pot provocar Ciudad de vida y muerte potser també pot explicar-se tenint present l'admiració de Lu Chuan (que abans havia dirigit Arma perdida i La patrulla de la montaña, dos films amb intriga policíaca) per Spielberg i, concretament, per La llista de Schindler, una pel·lícula (en blanc i negre, com en el cas d'aquesta producció xinesa) que va renovar tots els dubtes en relació amb la representació de l'horror en la mesura que pot tendir a la seva conversió en espectacle, i d'aquí a la seva banalització. El cas és que, més que pel film de guerra, Lu Chan opta per un melodrama en el context d'una barbàrie que extrema la crueltat humana i l'instint de supervivència, que també pot ser terrible fins arribar a perdre's la humanitat: «Si això és un home.» D'aquí la definició d'uns personatges que no només encarnen diverses actituds, en relació amb la seva condició de botxins o de víctimes, sinó que reflecteixen el propòsit d'abordar la reconstrucció dels fets des de diversos punts de vista, cosa que ha provocat una certa polèmica a la Xina perquè «s'humanitza» l'invasor japonès a través d'un soldat devastat per la crueltat dels seus. Respecte d'això últim, i pel que fa al Japó invasor de la Xina, em permeto recomanar una altra pel·lícula, que és de llarga i memorable durada: La condició humana, del japonès Masaki Kobayashi.