Perseu tridimensionat

La malenconia és una de les malalties que més afecten els cinèfils. És per això que quan es parla de Furia de titanes som molts els que recordem, amb certa nostàlgia, aquella versió de 1981 dirigida per Desmond Davies i amb el gran Ray Harryhausen encarregat de les tasques de producció i de creació dels efectes especials, en el que va ser el seu últim treball. Precisament, l'encant d'aquells irrepetibles efectes d'animació stop motion ens ha fet oblidar que la pel·lícula no disposava d'allò que es diu un bon guió, ni tampoc d'una destacada realització i ni molt menys de grans interpretacions. Però el que és més trist és que quasi trenta anys després, en plena era de la digitalització, ens arribi un remake d'aquell petit clàssic en forma de presumptuosa proposta que no fa més que demostrar dues coses: primer, que s'ha desaprofitat una bona oportunitat per confeccionar un bon relat farcit amb la suggeridora mitologia grega; i segon, que es confirma que tot això del 3D no és més que un bluf, per no dir una gran estafa.

El relat de Furia de titanes es resumeix en les aventures de Perseu, un semidéu que malgrat la seva condició vol continuar sent humà per venjar-se d'Hades, déu de l'inframón, que ha aniquilat la seva família adoptiva. La fatalitat el porta a liderar un grup de guerrers d'Argos que han gosat enfrontar-se als déus de l'Olimp en un viatge que els portarà al regne d'ultratomba. El combat, no cal dir que resultarà d'allò més desigual, fins que Perseu no accepti que per triomfar sobre les forces del mal caldrà que reconegui la seva condició especial de semidéu i amb això tots els poders que això li comporta.

La pel·lícula falla pel que fa al dramatisme i la manca de profunditat dels personatges. La culpa la té el ritme excessivament trepidant que no permet en cap moment que l'espectador pugui empatitzar ni amb la història ni amb els protagonistes. Després d'un pròleg engrescador, al final el que queda només és pura acció, distribuïda en tres grans set pieces: les batalles contra els escorpins, la decapitació de la Medusa i el combat contra el Kraken, en un final de clímax clàssic en què l'heroi ha de salvar la princesa de ser engolida pel monstre, que en aquest cas no es tracta d'un drac ni d'un goril·la descomunal, sinó de la mítica criatura marina. Pel que fa a les interpretacions, el danès Mads Mikkelsen (Draco) és l'únic que brilla en un conjunt en què destaca la presència d'un hieràtic Sam Worthington (Perseu), un anecdòtic Liam Neeson (Zeus) i un repetitiu Ralph Fiennes (Hades, que ben bé podria dir-se Voldemort).

Quant als moderns efectes visuals, no són res de l'altre món. El que molesta més és que els hagin inflat amb 3D. I és que, com en la majoria de casos, Furia de titanes no es va filmar originalment en 3D, i si es projecta en aquest format és amb l'única excusa de clavar uns quants euros més a l'espectador incaut que l'únic que rep en contrapartida és que li llancin uns quants objectes a la cara.

En definitiva, estem davant un altre fast food cinematogràfic, amanit amb mitologia clàssica que funciona com a excusa argumental per endossar-nos un altre film d'acció que, si bé es deixa veure, no passarà a la història.