La tragèdia va ser la guitarra

Electra es consumeix en l'espera, rosegada per l'odi i els desitjos de venjança envers la seva mare, Clitemnestra, i l'amant d'aquesta, Egist, assassins d'Agamèmnon, el seu pare, que la maltracten i humilien perquè abans que també el matessin va salvar Orestes, el seu germà, posant-lo lluny de l'abast dels amants. Orestes és l'ombra amenaçant que durant anys ha privat de viure en pau Clitemnestra i Egist. És a Orestes a qui espera Electra, per tal de venjar l'assassinat del pare i complir el que l'oracle d'Apol·lo havia predit. El fat és implacable.

El text, la traducció i l'adaptació són una autèntica delícia, amb passatges d'una bellesa i intensitats colpidores, com la narració de la falsa mort d'Orestes, o el diàleg d'Electra i Crisòtemis, la seva germana, quan aquesta torna de la tomba del pare amb indicis que Orestes és viu, tot just quan acaba d'arribar a palau la notícia de la seva falsa mort. És en aquest diàleg en què es revela la meravellosa relació de les dues germanes. Emocionant és també, malgrat el posat hieràtic de Borja Espinosa (Orestes), el retrobament de la germana gran i el petit. Les interpretacions de les quatre actrius, molt especialment de Clara Segura, són esplèndides, i alguns espectadors haguéssim gaudit plenament de la funció si no ens hagués martiritzat, fins a límits insuportables, l'innecessari i exasperant fil musical servit per Marc Serra i la seva guitarra, per decisió d'Oriol Broggi,

N'hi va haver que van ser capaços d'abstreure's; alguns ja hi anaven avisats, però n'hi va haver que vam desesperar en l'intent. Aquell complement constant, fil musical de consulta de dentista a joc amb l'estàtua inútil –una de les figures altes de Giacometti–, que trencava l'escenari, resultava demolidor per a les actrius, que s'esforçaven a crear atmosferes que la guitarreta desfeia irremissiblement. Broggi és hàbil en la utilització dels seus referents, amb menció especial per a Peter Brook i les seves belles i efectives metonímies teatrals, que són un encert en aquest muntatge, però la vessa quan hi posa de la seva collita. Reconeixent que aquest és dels millors que ha fet, Broggi té tendència als muntatges feng shui, on tot ha de ser equilibrat, amb pedretes, arbres, estàtues i una certa tendència a eliminar les arestes. Com un tema d'Enya. Aleshores inclou detalls sobrers com la guitarra i l'estàtua, sense els quals la contalla passaria molt més bé i l'emoció no quedaria ofegada, empastifada. No costava gaire: gran text, excel·lents actrius i públic, ja n'hi havia prou.

Per cert, malgrat que és una coproducció del TNC i que aquí el públic paga igual que a Barcelona, no es va repartir ni un trist programa de mà. I si et queixes, passes per ser un pocapena provincià, un pagerol.