En les diverses adaptacions d'El retrat de Dorian Gray d'Oscar Wilde, el problema és el retrat. Com pintar el rostre del protagonista sense caure en el kitsch? Com es pot pintar aquest rostre quan es troba en procés d'envelliment permanent? Albert Lewin –el director de Pandora– va realitzar l'any 1945 una memorable versió de la novel·la, però no va resoldre la qüestió. El retrat es deformava a mesura que l'ànima del protagonista s'embrutia fins a acabar mostrant la dimensió podrida de la naturalesa d'un ésser que va voler viure atrapat en el seu propi present, portant fins al límit el desig d'instantaneïtat i traspassant la barrera entre el bé i el mal. En la nova versió dirigida pel mediocre Oliver Parker –cineasta obsessionat per Wilde, de qui ja ha adaptat Un marido ideal (1999) i La importancia de llamarse Ernesto (2002)– el retrat té una estranya vida biològica. Els cucs surten dels ulls i per la boca sentim alguna exclamació d'ultratomba. Tot plegat sembla recordar-nos que el retrat, en lloc de ser un quadre, no és més que un fantasma creat a partir de l'acumulació dels pecats del protagonista.

Malgrat ser un especialista en Oscar Wilde, és com si Oliver Parker volgués rebutjar la dimensió de conte filosòfic del relat original, per convertir el seu film en una mena d'obra gòtica ambientada en el Londres victorià, on els fantasmes poden tenir vida pròpia i on les accions criminals són més importants que les motivacions nihilistes que envolten la conducta dels personatges. Dorian Gray és vist com un jove que pacta amb el diable per mantenir el do de l'eterna joventut, però el procés de manteniment d'aquest do el porta a matar tothom que descobreixi el seu secret o a alterar els preceptes generats per la pròpia moral victoriana. Encara que hi ha referències a la qüestió de l'art com a religió o a la recerca del plaer com a forma de pràctica extrema del individualisme, tot plegat acaba anant a parar cap a la simple pel·lícula de gènere. No hi ha grans sorpreses perquè la pel·lícula no té ànima i per tant no pot vendre's al diable. Oliver Parker filma amb una tendència cap a l'excés, amb plans deformats i amb una clara voluntat que la cosa funcioni més com a obra de terror fantàstic que com a veritable tractat sobre les debilitats de la natura humana atrapada entre el temps i l'instint. Una part del desequilibri es troba determinat pel desig d'anular tota complexitat a cadascun dels personatges. Dorian Gray acaba transformat en un jove model sense cap mena de força enigmàtica presencial, mentre que el personatge de Henry –interpretat pel gran George Sanders– no troba l'equivalent en el personatge de Colin Firth. Mentre que en la primera versió Sanders recitava els diàlegs amb un cinisme irreductible, en la nova versió la seva presència acaba transformada en la del pare bo que vol resoldre l'enigma i salvar la integritat de la seva filla. No és que les pel·lícules d'abans fossin millors; algunes de les adaptacions que es fan ara són tan planeres que no desperten cap passió i ens fan enyorar el passat.