Les utopies novel·lesquesde

José Saramago plantejava les seves novel·les com a utopies. Per exemple, Les intermitències de la mort, la seva antepenúltima obra: en un país innominat, d'un dia per l'altre la mort es declara en vaga. Això, que a primer cop d'ull podria semblar una conjuntura favorable per assegurar la felicitat dels compatriotes, acaba convertint-se en un autèntic desastre. L'any comença sense cap mort, i tothom ho aprofita per dir-hi la seva, sobretot els més vells. Sense la mort no hi ha societat sostenible. L'endemà de la gran notícia, els diaris no saben com titular un esdeveniment històric d'aquesta magnitud. A algú se li acut un encapçalament faceciós i, tot i això, clarivident: “Any nou, vida nova”. Sense la mort, no hi ha resurrecció, i sense resurrecció l'Església no cal que existeixi. Hi ha un vell que té moltes ganes de morir-se i que demana, sisplau per força, que l'acompanyin a l'altra banda de la frontera, on la Dama continua treballant a ple rendiment. De seguida es desencadena un tràfic –i un trànsit– clandestí i renouer de malalts, que hauran de travessar la frontera per desaparèixer tranquil·lament i per sempre. El caos és absolut. Aquest país, esclar, és la panacea universal: la guerra no hi té cap mena de sentit, perquè, si la mort no existeix, ¿de què serveix la guerra? La justícia no pot actuar a l'estranger, no té competència per jutjar els morts patris més enllà de les fronteres pròpies. El narrador deixa caure: “No s'entén que ningú no hagi vist de seguida que la desaparició de la mort, tot i semblar l'auge, l'acme, la suprema felicitat, no és, al capdavall, una bona cosa”.

Aquest és el narrador Saramago en estat pur: el que troba una bona història, i l'esprem al màxim. El portuguès s'abonava tant a les grans faules: Història del setge de Lisboa, Memorial del convent, La caverna, com també a històries més quotidianes: vegeu, per exemple, L'home duplicat. En aquesta última, el protagonista, Tertuliano Máximo Afonso –un professor d'institut que conserva l'extemporània marca d'un nom tan grotesc–, es demana si ell realment existeix. S'ha separat fa poc, inicia sense il·lusió una nova vida, és un subjecte atrabiliari i més aviat depressiu. Fins que, aconsellat per un amic, va al cine a veure una pel·lícula on surt un personatge que és clavat a ell. Fins ara se sentia destrossat, anul·lat. Però a partir de la descoberta ja dubta de tot: ell és, també, un altre. La reflexió sobre la identitat és un dels assumptes predilectes del premi Nobel 1998 (recordeu la història de Tots els noms). No en va dedicava una de les seves novel·les a Ricardo Reis, un dels heterònims de Pessoa, el que corresponia al poeta classicista per antonomàsia. Saramago ha especulat molt sobre les nostres societats, sobre els mecanismes de control de què disposen per anihilar l'individu (Assaig sobre la ceguesa). Les seves, molt sovint, són novel·les de tesi, carregades d'idees.

Ara fa un any va publicar un dietari, El quadern. N'extrec una anotació del 18 de novembre del 2008: “Intento acostumar-me sense excessiu dramatisme a la idea que el cos no tan sols és finible, sinó que, d'alguna manera, ja és, a cada moment, finit. Però quina importància té això si cada gest, cada paraula, cada emoció són capaces de negar, també a cada moment, aquesta finitud? En realitat, em sento viu, vivíssim, quan, per alguna raó, he de parlar de la mort”.