cultura

fitag

Crònica

Unes bones actrius

A ‘Menú' hi ha interpretacions solvents, en algun cas brillants, i moments intensos

Després de la fallida i poc adequada inauguració del Fitag, dimarts a la nit va arribar la primera peça interessant del festival: Menú, dels sevillans Porinercia Teatro. La condició de professionals o amateurs d'aquest grup, com de Ma Mare No Em Deixa o d'Enclavados, per dir-ne algun, ha d'obrir necessàriament, en un altre moment, un debat indefugible. Menú situa l'acció en una mena de clínica de tractament de trastorns alimentaris, malgrat que hi ha detalls que superen les característiques de l'internat per convertir-lo en un correccional, de manera que es té la sensació que s'ha recorregut al tòpic. Si no, no s'entén que les quatre noies protagonistes vagin d'uniforme. Menú crea moltes expectatives, però en satisfà poques. El text de Baldo Ruiz, que signa la direcció, és desigual, la dramatúrgia és poc cohesionada, no com l'espectacle de l'any passat, La comunión de las amapolas. Hi ha trames que s'apunten i es queden pel camí, i l'espectador, a voltes, no sap si està veient una comèdia, un drama, una tragèdia o una reflexió sobre l'anorèxia. Hi ha de tot alhora. També hi ha una interpretació molt solvent, en algun cas brillant, i hi ha moments d'una gran intensitat poètica i emotiva, en què les protagonistes mantenen un diàleg interior colpidor, en què surten les pors, els retrets, la frustració, en què el temps està perfectament marcat, el ritme és precís i les rèpliques, ajustades. Aquests moments es combinen amb d'altres totalment prescindibles, que només serveixen de farciment, en què sembla que l'autor no gosa tocar el tema i posa el focus en la manera com es relacionen les noies, i introdueix escenes que només tenen per objectiu arrencar el riure del públic. Manca equilibri i una certa profunditat que, a voltes, s'aconsegueix. Fuig de la sensibleria gratuïta, i això és molt d'agrair. Ruiz, a més, en una mena d'exercici formal, intercala moments de moviment coreografiat, amb llums intermitents i música estrident, en què es mostren caràcters, relacions i es fa avançar l'acció.

Ahir a la tarda, a La Planeta, la companyia israeliana Teatro Netanya –paradigma de companyia participant en un festival així–, encapçalada per Efraim Barkan, va presentar una més que correcta posada en escena d'El naranjal, una obra de Yosef Bar-Yosef, una història sobre el poder de destrucció de la gelosia i sobre el fanatisme.

La jornada d'avui l'obrirà la companyia Artefacto, de Trujillo Alto (Puerto Rico). Presenten a La Planeta (18 h) Global-ika. El juego de los territorios, una autèntica incògnita, que parla sobre la immigració i la solidaritat i en què l'escenografia és un tauler de joc, amb text de Waldo Torres i direcció de Luis Oliva, i que es va estrenar l'any 2008. A les 10 de la nit hi haurà sobreoferta, perquè començaran, de manera simultània, Quan l'infern sigui atiat, dels lloretencs Quantus, al pati de la Casa de Cultura; Gemma Pèl, de la companyia gironina amb arrels a El Galliner Je M'Appelle Gemma Pèl, a l'espai l'Alternatiu, i Irish poem for violin and soul, de la companyia romanesa Ludic Student Theatre, al pati de les Magnòlies. La peça és una adaptació de l'obra de John Kendrick When the wine is cold. Els romanesos són uns vells coneguts, ja que van participar en la primera edició del Fitag, el 1998, quan tenia el nom d'El Pati.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.