Mirador
Qüestions (encara) sense resposta
Ni calia ni a ningú se li havia acudit cercar la complicitat de la iniciativa privada
El discurs oficial és el mateix, com a mínim, des de l'any 2006. Frases com ara “el Fitag ja està consolidat”, “té un segell de prestigi i seriositat en l'àmbit internacional” i ”està orientat a l'intercanvi i a l'enriquiment personal dels artistes teatrals amateurs gironins”, que es barregen amb fal·làcies com ara aquesta: “Va començar com un aparador i un esdeveniment de promoció del teatre no professional que es feia a les comarques gironines” –en la primera edició hi havia dos grups gironins, de 16 participants–, repetides, sense fonament, fins a l'extenuació, no amaguen que, en el moment en què la Diputació de Girona, pel motiu que sigui, cregui oportú destinar els 150.000 euros declarats de pressupost –abans n'eren 180.000– a arreglar carreteres, ningú no trobarà a faltar el Fitag, perquè no ha arrelat al territori. Bé, ningú, no. El trobaran a faltar els grups que s'hostatgen gratuïtament a Girona mentre dura el festival a càrrec de l'erari públic. Perquè això, per molt que es pregoni, no és un intercanvi, com sí que ho és, per exemple, el Festival Internacional de Música de Cantonigròs, en què 800 famílies (!) de més de 30 pobles (!) dels voltants de la població osonenca hostatgen a les seves cases els participants en una mostra organitzada per una entitat privada. Així es fomenta l'intercanvi d'experiències, personals i artístiques, no només veient-se a l'hora dels àpats. Tornant a Cantonigròs, té 18 patrocinadors privats. Tot just aquest any el Fitag ha disposat de La Caixa i la Caixa de Catalunya pel que fa al sistema de venda d'entrades. Com que la casa és ferma, ni calia ni a ningú se li havia acudit alleugerir el pressupost cercant la complicitat de la iniciativa privada, que és una altra manera d'arrelament al territori.
El Fitag és, per definició, un festival de teatre amateur –d'una qualitat artística molt irregular, cal dir–, és per això que deixa perplex que es dediqui a repartir part del pressupost entre grups professionals de Sevilla, Madrid, Alacant i algun de gironí, per tal que aquests muntin espectacles, mentre companyies d'aficionats d'aquí passen penúries per poder realitzar els seus projectes. Ha d'intentar ser aquest festival una rampa de llançament d'espectacles professionals? Què no podrien fer companyies d'aquí amb 150.000 euros ben repartits? Quantes direccions professionals i cursos de tota mena –veu, dansa, cant, dicció, interpretació, circ, música–, adreçats a aquells grups d'aquí que tenen ganes de treballar amb més rigor, es podrien dur a terme amb tots aquests diners?
