Resistir i vèncer a Montjuïc

Amb la Companyia Elèctrica Dharma, les celebracions, com va quedar clar l’any 1994 al mateix Sant Jordi o en la Nit col·lectiva al Palau de la Música ara fa dotze anys, no tenen sentit si no es fan entre amics. I d’amics, Carles Vidal i els germans Fortuny sempre n’ha tingut a cabassos. Maria del Mar Bonet i els Tyets, Sopa de Cabra i Quimi Portet, Celtas Cortos i Jordi Cuixart, Gemma Humet i Magalí Sare, grallers i timbalers vinguts de tot Catalunya i diables, castellers i tabalers de Sants, entre molts altres, van fer-los companyia ahir al Palau Sant Jordi en un inflamat concert  de 50è aniversari en què van sonar La presó del rei de França, Inana, Ball llunàtic-toc, L’oucomballa i altres himnes que, d’aquí a unes quantes dècades, posant en relleu la transcendència que realment ha tingut la Dharma, de ben segur continuaran fent bategar places i carrers.

El Sant Jordi no es va omplir, però la temperatura va estar ben amunt des de les nou i deu de la nit, quan amb un Toc de matinades i les imatges de Josep i Esteve Fortuny, morts el 2013 i el 1986, respectivament, a les pantalles, Joan, Lluís i Maria Fortuny, Carles Vidal, Pep Rius i Iban Rodríguez van comparèixer a l’escenari enmig d’una explosió de cultura popular i temes com Flamarada, Força Dharma o Àngel de la dansa. Maria del Mar Bonet, present ja en el concert del 1994, va compartir amb ells Què volen aquesta gent? i, Jawad Amazigh i Yohanna, Zaghareet, un tema compost durant la històrica participació del grup en el Festival au Desert de Mali l’any 2008, abans del qual Lluís Fortuny va fer una proclama a favor de tots els pobles que lluiten pel seu dret a l’autodeterminació.

Les “noves generacions que pugen amb energia”, en paraules de la Dharma, van ser representades per The Tyets, que avui es retrobaran amb les masses en la mitja part del partit del Barça al Camp Nou, i la rapera sabadellenca Santa Salut, que van empènyer el grup cap a sonoritats més dures i urbanes amb La llarga marxa dels pobles, una de les cançons de l’últim disc de la Dharma, Flamarada (2019), també representat amb cançons com El mar ressonen crits (amb Joan Reig d’Els Pets, i Bernat Sánchez) i Busca’m on faci vent, amb la qual la Dharma va convidar Gemma Humet a pujar a un escenari que, tal com van recordar els seus germans, Josep Fortuny sempre definia com un “pati de jocs”. A Josep, precisament, i Esteve Fortuny van anar dedicades les tres cançons següents: Catalluna, amb velles fotografies en blanc i negre a la pantalla; Si encara fossis aquí (amb Magalí Sare posant veu a la lletra que, l’any 1989, Josep Fortuny va fer en record seu germà Esteve) i Àngels desolats, amb la veu en off del més gran dels germans Fortuny. “La millor manera d’homenatjar en Josep i l’Esteve és mantenint viva la Dharma i, per tant, mantenint viu el seu llegat”, va dir un emocionat Joan Fortuny.

Gossos, amb un altre tema recuperat de Fibres del cor (1989), Muntanyes russes, i els val·lisoletans Celtas Cortos, que van regalar a la Dharma un encès 20 d’abril traduït per primer cop al català, van aconseguir posar el públic dempeus i, a partir d’aleshores, el concert ja no va tenir aturador. “Gràcies a la Dharma per cinquanta anys de música, compromís, lluita i, sobretot, de compartir!”, va acomiadar-se’n Jesús Cifuentes.

Esperant l’autobús, un regal que, ahir, pocs devien esperar, a Quimi Portet li va anar com l’anell al dit i Contra el fusell, un somriure, a Gerard Quintana, acompanyat de Josep Thió, també. Crits d’independència, a continuació, quan l’expresident d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart, acompanyat de les seves germanes, va pujar a l’escenari per recitar el poema que va fer per a la Dharma quan era a la presó: Resistir és vèncer, dedicat a Valtònyc, Pablo Hásel “i tots aquells que haurien d’estar aquí”. I final de festa, quan ja se superaven les dues hores del concert, amb Tramuntana (amb la Balkan Paradise Orchestra), L’oucomballa (amb Xavier Tasies), Ball llunàtic-toc (amb la cobla La Principal del Llobregat), La gent vol viure en pau (amb Joan Fortuny recorrent amb el saxo tota la pista), Correfoc (amb els diables), Inana (amb els senegalesos Karamala) o La presó del rei de França (amb el Camell de Molins de Rei escopint foc entre el públic). “Resistir és vèncer i estimar és compartir”, havia dit Cuixart. I durant cinquanta anys, i ahir al Palau Sant Jordi, la Dharma, això, ha estat fent-ho de valent.