opinió. President de l'Associació d'Amics del Jazz de Reus

Jazz amb denominació d'origen

El director del VII Festival Internacional de Jazz de Reus, que es va organitzar fa uns dies, ofereix en aquest un article un balanç artístic del certamen i, concretament, d'uns quants dels concerts més destacats de la programació

Deixaré a banda les especulacions sobre el futur del festival, no solament pel simple fet d'haver-lo mantingut, que ja és molt, sinó per la forma com s'ha desenvolupat. Ha mantingut un nivell de qualitat considerable dintre de les possibilitats del seu àmbit i ha tingut una resposta del públic menys sòlida que de costum, particularment en els concerts principals que era quan més la necessitàvem. Nosaltres no en sabem, d'inversions, ni de rendibilitat ni de conveniències. Som molt tossuts i estrets de mires. Nosaltres organitzaríem convençuts l'edició del 2010, ja que les anteriors ens han deixat molt bon gust de boca, perquè el jazz ha format una clientela sòlida entorn de l'associació i sobretot perquè estimem el jazz.

Quan les produccions efectistes imperen en la música negra arriba James Carter per inaugurar la setena edició del festival per oferir-nos un concert dur, sense concessions i de so punyent. I ens esquinça la vetllada. En el seu primer apropament al free jazz, l'organització va programar quelcom de diferent del que s'havia vist en anteriors festivals, malgrat que se'ns assegurà que l'artista invitat inclouria en el seu repertori alguns estàndards per tal que el públic assidu a aquests esdeveniments no estranyés la legitimitat d'aquesta etiqueta. Però el senyor Carter, un esnob fanfarró, no va saber justificar les expectatives imprimint en el concert la pròpia personalitat energètica, greu, bastant difusa, consumit en un peculiar procés creador i ens el vomita irracionalment, obstinat a crear un producte empatxat i odiós fins i tot per als aficionats al jazz d'avantguarda. Sort que el trompetista Corey Wilkes, despullant els arbres del fullam, amb afany menys revolucionari, va proveir el respectable de tota l'expressivitat i estètica jazzística que mereixia l'acte.

L'Ignasi Terraza, sempre l'Ignasi des de l'inici del festival, l'any 2003. Aquesta vinculació el converteix en testimoni d'excepció de les activitats del festival. Penso que les característiques del pianista barceloní s'aprecien ja que incorpora elements clàssics en el seu repertori, però amb una interpretació actual i una revisió constant de la tradició que, per dir-ho d'alguna manera, és l'única via per la qual m'agrada escoltar el jazz, malgrat la seva evolució. I això que en la vetllada del Teatre Bartrina se suposa que la figura principal era la del famós bateria Alvin Queen, que va exhibir grans qualitats a les baquetes com en els seus millors temps, però com que el senyor Terraza s'ha convertit en un dels ídols més estimats pel públic reusenc, s'emportà el protagonisme. Noranta minuts de jazz intens, extravertit i inimitable. La seva música eminentment agradable no passà desapercebuda per a ningú. El públic embogí d'alegria.

És ben cert que el jazz no tan sols el toquen les grans figures, també hi ha joves a la nostra Catalunya que ho fan de conya! Per exemple el trio Terol, Mezquida & Campos. Un concert fascinant i sorprenent per les seves personalíssimes concepcions. Excel·lents resultats emfatitzats pel portentós drumming de Joan Terol, superb i inspirat, un gran solista que el jazz ens ha regalat. Marco Mezquida pel camí de convertir-se en un dels pianistes acústics més importants del circuit, molt serè i amb una maduresa interpretativa insòlita. I el baixista portuguès Nono Campos que s'entregà amb una enorme devoció i professionalitat dignes d'admiració, molt sòlid i compacte.

I ara parlem del Birth of the cool, sobre les idees que brotaren catapultades per la força interior indomable de Miles Davis. La versió presentada pels Keyboard's 9, esplèndida. Possiblement la seva naturalesa la trobarem en el projecte pensat i realitzat per Xavi de la Salud i Iván Sáez, excel·lents músics de casa juntament amb altres col·legues quan començaren a posar en pràctica la dimensió més intensa en el seu afany confessat i la necessitat que sentien pel desafiament. I ho varen aconseguir. El nonet ens va demostrar que l'actitud comunica més que la tècnica instrumental. Una iniciativa molt treballada, molt estudiada, que va delectar el públic assistent a la Sala Santa Llúcia. Jo no podré oblidar la finesa ni la vehemència d'aquest grup.

Miss Ann Hampton Callaway és una vocalista creativa d'aquelles que els americans anomenen el pop song. La utilització de la veu requereix una flexibilitat endimoniada, el seu estil s'ha anat acomodant en puntuals extravagàncies, els seus envejables recursos i un mesurat gust pels contrastos de to. En el seu concert al Fortuny potser va tenir el desencert d'agrupar tots els tics del seu innegable ofici en balades destinades a l'aplaudiment: What is this thing called love?, una calcomania de la seva versió original. Comes love servida com si es tractés d'un monument, no fou altra cosa que fer-se l'ullet complaent a ella mateixa. El recital hauria pogut canviar de signe després d'At last de la qual va traçar uns compassos per crear l'anticlímax necessari que ens permetés gaudir del seu sentit del ritme i de la seva nítida locució. Sens dubte, Ann Hampton Callaway és una senyora de caràcter i la caracteritza la seva aplastant seguretat sobre l'escenari amb molta professionalitat, bon gust i rodejada d'una secció rítmica a prova de qualsevol eventualitat. I no sabeu el que us vàreu perdre! En acabar el concert Ann i l'Ignasi ens delectaran amb una breu sessió al keyboard que deixà la clientela absolutament estupefacta i garratibada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.