Dos monstres

L'estupidesa humana és infinita. Ho va dir Einstein, en un dels seus aforismes més cèlebres. Ho demostren fets com l'alliberament, el 1990, de l'assassí en sèrie austríac Jack Unterweger, com a resultat d'una campanya orquestrada per l'esquerra austríaca, que va quedar retratada, perquè l'home escrivia bé i era atractiu per a les dones, a les quals tenia el do de fascinar. Aleshores va ser considerat un exemple de l'èxit del sistema en matèria de reinserció. A Fegefeuer, l'autobiografia escrita a la presó, on es va estar 15 anys, des del 1975, després d'assassinar una noia alemanya de 19 anys, crim pel qual va ser condemnat a cadena perpètua, Unterweger va explicar la seva veritat. És d'aquesta obra que parteix l'autor del text de l'espectacle que va inaugurar dissabte el Festival Castell de Peralada, The infernal comedy, plantejat com una mena d'acte promocional del nou llibre del mateix Unterweger, un autèntic monstre, encarnat per un altre monstre, en aquest cas de l'escena, l'actor nord-americà John Malkovich. A partir de Fegefeuer, un material força suggeridor, Michael Sturminger fa hipòtesis sobre els motius de l'assassí per matar, sobre la seva relació amb les dones i la fascinació que exercia sobre elles, sobre el procés que va acabar amb al seu alliberament, i fa reflexions sobre la deformació de la realitat en l'època d'internet. Com els reus del nostre país, que veuen com se'ls redueix la pena per fets com practicar balls regionals o fer sudokus sota la tutela d'un educador, Unterweger va veure clar que escriure seria el seu passaport cap a la llibertat, i s'hi va aferrar, fins que va aconseguir el seu objectiu i va ser acollit en el si de l'alta societat vienesa. Després, tornaria a assassinar, fins a una dotzena de vegades. Aquest és el psicòpata que ens presenta Sturminger i que serveix amb intel·ligència John Malkovich des de l'escenari, en anglès, imitant l'accent germànic, en un discurs no exempt d'un peculiar sentit de l'humor, mostrant les diverses cares d'un personatge llibertí i, en el fons, malgrat difondre tot el contrari, misogin fins a la medul·la.

A tall de rerefons emocional, el discurs d'Unterweger, fil principal de l'espectacle, està acompanyat de la interpretació de peces i àries de Gluck, Boccherini, Vivaldi, Beethoven, Haydn, Mozart o Von Weber, per part de l'Orchester Wiener Akademie i les sopranos Bernarda Bobro i Aleksandra Zamojska, el rol de les quals en aquest espectacle és el de les diverses dones que s'han relacionat amb l'assassí.

El problema més greu del muntatge és que de l'escenari no en surt res més que l'habilitat de Malkovich per omplir-lo, per centrar totes les mirades malgrat la immensitat de la caixa negra de Peralada. No hi ha res que emocioni, que commogui, no hi ha sentiments i doncs, la transformació de l'ànima, tan necessària perquè un espectacle sigui inoblidable. En això hi té molt a veure que el vincle entre el text i la selecció musical és més aviat feble. L'òpera, i en menor mesura la música simfònica, amplificades, són matèria sensible, perquè el so de l'orquestra va ser prim, i les veus de les sopranos, especialment d'Aleksandra Zamojska, resultaven distorsionades. Un últim detall, pràctic, si volen, i fruit de la més absoluta incompetència en llengua anglesa: el panell de subtitulació no pot estar a quinze metres d'alçada i fora del camp de visió de més de mitja platea. L'altra mitja encara se'n sent, de les cervicals.