Delícies d'una nit d'estiu

Corella i la seva companyia, el Ballet de Castilla y León, va tornar-se a ficar el públic de Peralada a la butxaca dijous al vespre amb un espectacle variat i deliciós. La nit va començar amb un missatge de rebuig als últims atemptats d'ETA («Sí a la pau i a la vida, no a la violència») i va entrar de ple amb el bombonet de la vetllada: l'estrena de la primera coreografia que el ballarí ha realitzat: String Quartet. Amb un ritme trepidant, la companyia va oferir una dansa fresca i jovial en què no va faltar la figura de Corella, que només de posar un peu a l'escenari va il·luminar-lo ell tot sol. Tot i ser fidel a l'estil més clàssic (les ballarines vestien uns elegants tutús de setí crema amb un suggestiu escot i puntes: ells, malles i jaqueta), el madrileny va introduir passos d'una vistosa modernitat i, com era previsible, el fragment que va interpretar estava farcit de salts i girs interminables. S'ha de dir, però, que es palpava que és una peça nova i la coordinació fallava cada vegada més, esperonada per una gran complexitat tècnica i un ritme vertiginós.

Va venir després una peça, VIII, molt ben lligada i amb una Carmen Corella que va lluir les seves dots expressives donant vida a una Catalina d'Aragó desconsolada. Els gestos hieràtics recordaven l'estètica grega de la coreografia Faune, amb què Nijinski va escandalitzar el públic de principis de segle. Els solistes van estar inspirats, amb especial atenció al quartet, integrat per Kazuko Omori, Kirill Radev, Fernando Bufalà (que ja va destacar a La Bayadère al Liceu fent d'Ídol de Bronze) i Yevgen Uzlenkov. Els dos ballarins principals, Adiarys Almeida i Iain Mackay, van mostrar el seu virtuosisme en els papers d'Anna Bolena i Enric VIII, dos rols que tenen coll avall.

Va acabar d'arrodonir la nit Fancy Free, una peça desacomplexada que va transportar els espectadors al Broadway de l'època d'or. L'entrada apoteòsica dels tres marinerets (Ángel Corella, Herman Cornejo i Iain Mackay) va fer oblidar en un tres i no res la llarga espera abans que no s'alcés el teló després de la segona pausa de la nit. Els tres xicots es barallen per veure quin d'ells s'endú les noies i es repten per veure qui balla millor. En les variacions de lluïment, el més aplaudit va ser l'argentí Herman Cornejo, mentre que Iain Mackay va arrencar algun somriure amb els seus moviments sinuosos de pompis (la seva coreografia tenia tocs llatins). Corella es va reservar el personatge del mariner més naïf, que va interpretar amb la cara il·luminada de candidesa. Més insípides van estar les ballarines (menys la cubana Adiarys Almeida) els malucs i les espatlles de les quals, encarcarades pel clàssic, semblava que es negaven a balancejar-se al ritme del swing. En tot cas, la pastilla del musical bernstenià va ser, sense cap mena de dubte, la que més bé va entrar al públic de Peralada. Alguns segur que encara estan fent petar els dits.