Negar un crèdit a Satanàs

Sam Raimi va debutar amb Posesión infernal quan només tenia divuit anys. Des de llavors, el seu nom s'ha convertit en el d'un cineasta curiós, de culte, sobretot pels amants del gènere fantàstic, que de vegades li critiquen que es vengui fàcilment a la indústria per haver dirigit els tres capítols de la saga Spiderman –alguns dels quals són el millor de la seva filmografia– i li demanen que faci subproductes terrorífics de sèrie B, que ajudin a qüestionar les lleis del gènere. Arrástrame al infierno podria ser considerada com el retorn de Sam Raimi als postulats de la sèrie B, a aquell terror de caràcter més infernal, orientat bàsicament a un públic adolescent, en què els dimonis, els exorcismes i les llegendes atàviques sorgeixen de cop i volta. Un cinema basat en l'excés, que difumina qualsevol joc basat en l'al·lusió, però que té com a virtut principal el fet que l'obra està feta amb una certa incredibilitat, com si tot el que es mostra a la pantalla no existís i no fos més que un simple joc.

Tots els que esperen que Sam Raimi faci una pel·lícula segons aquest model poden sentir-se satisfets davant de Arrástrame al infierno. La pel·lícula, però, ens sorprèn quan entenem que no es limita a ser un experiment innocent de sèrie B, ja que de manera progressiva té un caràcter paròdic. Sembla com si amb aquesta pel·lícula, Sam Raimi volgués recordar-nos que s'ha perdut el temps de la innocència i que, el terror, només el podem contemplar com una gran broma, en què tots els seus excessos formen part de la dinàmica d'un gran guinyol. Des d'aquesta perspectiva, hem de veure com els nombrosos espants sonors no són més que bromes i que el procés de perversió que adquireix la vella malvada no es més que un joc paròdic amb la mateixa exageració.

Però el fet més curiós del film ve donat quan ens adonem que la paròdia no es només un joc endogàmic amb el mateix gènere, sinó que vol ironitzar sobre els aspectes terrorífics del nostre present. Per entendre aquesta premissa només hem de veure l'arrencada. Estem en un banc americà. Una vella emigrant romanesa s'acosta a demanar un crèdit. La noia, que ha estat educada en la doctrina del temps de crisi, decideix ser una bona treballadora i nega el crèdit a la dona, sense adonar-se, però, que no ha fet més que negar un crèdit al propi Satanàs i que això tindrà conseqüències veritablement greus. La faula pot ser genial, la pel·lícula, però, no l'acaba d'explotar a fons.