La fi del romanticisme

Als anys setanta, quan els cineastes de l'anomenat nou Hollywood van intentar conquerir els estudis, una de les seves màximes preocupacions va residir en com ressuscitar els vells gèneres i arquetips, en un temps en què el glamur del blanc i negre ja era història. Una de les solucions adoptades va ser l'anomenada moda retro, consistent a reconstruir mitjançant un acurat disseny de producció el passat, transformant les pel·lícules en reescriptures. Així Roman Polansky ressuscitava el cinema negre a Chinatown posant-hi color i un acurat attrezzo, George Roy Hill reconstruïa el món dels jugadors a El golpe apostant per l'artifici de la posada en escena mentre que Jack Clayton popularitzava la moda retro, mentre revisava el gran Francis Scott Fitzgerald a El gran Gatsby. Actualment, la qüestió de la reescriptura passa per altres camins. Brian De Palma ens va ensenyar que era possible transformar el mític Tony Camonte de Scarface en un hortera de la nova generació que compaginava la metralleta amb les ratlles de coca. El treball de reescriptura dels clàssics no passa per fer exercicis cal·ligràfics sinó per interpretar-los o donar-los un altre sentit. Dins d'aquest debat, Enemigos públicos, de Michael Mann, fa un altre interessant pas, ja que la seva premissa no és tant apropiar-se les coordenades del gènere sinó destruir tota reminiscència retro i donar una certa volada al gangsterisme en un moment en què el cel·luloide ja no pot ser ranci perquè la seva textura és digital.

Michael Mann és, a hores d'ara, juntament amb Brian De Palma, un dels més grans estilistes del cinema americà. Allò determinant de les seves pel·lícules no resideix en el treball de reinterpretació dels personatges, sinó en la manera com transforma l'escriptura i elabora les pel·lícules a partir d'una brillant sofisticació de la imatge. Després de dues experiències tan fascinants com Colateral i Corrupción en Miami, Mann afronta de nou l'estètica digital a Enemigos públicos. Posa la càmera a l'interior de l'escena i des del mateix interior aconsegueix una fisicitat que talla amb tota possible associació entre l'academicisme i la reconstrucció retro de l'època. Enemigos públicos es presenta com un brillant tour de force, en què el temps es dilata, els personatges es mouen a contrallum i el seguit de batalles entre agents i delinqüents no fan més que intentar apropar l'espectador cap a la vivència emocional. La guerra és vista des de dins, i s'arriba a moments de veritable reinvenció de la posada en escena, com ara la gran escena en què els federals encerclen la banda de John Dillinger i de Baby Face Nelson en una casa del bosc.

Més enllà del seu gran tour de force estilístic, Enemigos públicos es presenta com una interessant confrontació entre un personatge romàntic i un societat que vol constituir-se en marcadament racional. John Dillinger és vist com un heroi romàntic, com si fos una extensió dels mítics bandolers de l'oest com Billy The Kid o Jesse James. Dillinger roba als bancs, però no als clients. El seu valor essencial és l'amistat i mai deixarà un company morir sense ajuda. El seu univers es confronta amb el de l'FBI que intenta aplicar una política racional per controlar el gangsterisme. La policia vol actuar científicament, controlant l'espai, fent deduccions lògiques i aplicant la força de la tortura per descobrir els delinqüents. Els mètodes racionals tenen a veure amb els dels nous gàngsters, que en lloc d'atracar bancs, decideixen controlar el diner de les apostes. Mentre la raó s'imposa en la nova Amèrica, John Dillinger s'enamora, viu el present sense horitzó de futur i es configura com un mite que té por de la seva pròpia imatge. Dillinger és l'heroi mític que es debat entre la seva imatge públic i la de la clandestinitat a la qual està condemnat. Viu en un món en què la raó porta cap al control, cap a la vigilància de tota acció sospitosa, és a dir, cap a la fi del romanticisme.