La soledat del còmic

Judd Apatow –el director d'Hazme reir– és el nou mite de la comèdia gamberra americana, el successor dels germans Farrelly. Apatow alterna la producció –Supersalidos o Año uno són seves– amb la realització de comèdies personals com ara Hazme reir. Igual que Georges Simmons –Adam Sandler–, Apatow va començar la seva carrera fent monòlegs còmics i guanyant-se la vida amb un humor que se situa constantment entre la insolència políticament incorrecta i la grolleria. De manera fàcil, el mateix Apatow podria manifestar que Georges Simmons no és altre que ell mateix i que Hazme reir vol ser una reflexió tendra sobre la vida quotidiana del còmic, sobre les amargors i les soledats de qui ha de guanyar-se la vida fent riure als altres. El resultat final seria una curiosa barrera entre comèdia i melodrama, una pel·lícula en què les situacions delirants obren pas a la reflexió lacònica, un obra que es troba en un curiós mig camí entre allò reflexiu i allò espectacular. Una proposta curiosa, excessiva, dispersa però plena de trobades estimulants. Les coses, però, són un xic més complicades del que aparenten.

L'estructura d'Hazme reir és molt curiosa i arriscada. En la seva primera part, s'explica la història d'un còmic al qual anuncien que és víctima d'una leucèmia. Mentre afronta la seva malaltia, pren consciència de tot allò que no ha tingut en la vida i que l'èxit li ha ocultat. Georges Simmons s'adonarà que ho ha tingut tot menys l'amistat i entrarà en contacte amb un aspirant de còmic perquè li redacti els acudits i li doni aquell afecte que, malgrat la seva popularitat, no ha pogut assolir mai. Al llarg d'aquesta primera part, allò que interessa més a Judd Apatow és mostrar què passa quan l'anunci d'un final provoca la irrupció de la diferència, quan la vida deixa de ser com sempre per convertir-se en un comiat.

El més curiós d'Hazme reir és que a mig metratge la hipòtesi inicial s'esquerda i la pel·lícula fa un tomb. Judd Apatow decideix provar una altra alternativa i intenta investigar què passa quan després d'haver trencat la quotidianitat aquesta pot tornar a ser possible. Podrà, Georges Simmons, tornar a ser un còmic solitari? Pot viure amb la dona de la qual va separar-se al cap d'uns anys? Pot ajustar la seva experiència a la poètica de la vida ordinària? Pot una pel·lícula còmica construir tota la seva darrera part en la descripció dels hàbits familiars sense que no passi gairebé res? El resultat pot sorprendre i més d'un espectador pot tenir la sensació que en Hazme reir hi conviuen dues pel·lícules molt diferents. La veritat, però, és que rere l'aparença del joc groller, Hazme reir busca noves vies per convertir la comèdia gamberra en una comèdia madura en què l'experimentació no resulti una fórmula estranya i l'humor esdevingui un mirall de la vida.