Toda, home de negocis a Londres (1901-1019)

Amb els tasts que he anat oferint de l'epistolari d'Eduard Toda i Güell (Reus, 1855-Poblet, 1941) a Josep Pin i Soler (Tarragona, 1842-1927), queda ben palès que ambdós van ser amics íntims. En les set cartes (del període 1899-1913) que fan part del llegat de Carles Babot a la Biblioteca-Hemeroteca Municipal de Tarragona, Toda i Pin sempre es tracten de tu, tot i que la diferència d'anys (tretze) és significativa. En el seu llibre Comentaris sobre llibres y autors (pòstum, 1947), Pin va deixar dit de Toda que era «amich de sempre, de l'època en què un y altre vivíem lluny dels nostres campanars», i que «som molt bons amichs y ens hem promès terminar nostres dies filosofant vora mar, en algun grau plascent del nostre Mediterrani…Tirar plans costa tan poc!».

D'acord amb l'expedient conservat a l'Archivo General de l'actual Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación, em consta que el 5 de desembre de 1898 Toda va ser nomenat cònsol general a Londres, càrrec del qual va prendre possessió el 16 de gener següent. Hi estigué només mig any, perquè l'1 de juliol de 1899 fou nomenat cònsol general a París, on va romandre més temps, gairebé disset mesos, fins que a les últimes setmanes de 1900 fou traslladat a Hamburg. Aquest seria l'últim càrrec consular que ocupà Toda, atès que va renunciar-hi per escrit el 10 juliol de 1901, tot demanant l'excedència per poder ocupar-se de negocis particulars. Cessà el 13 d'agost i s'instal·là novament a Londres. Podríem dir allò de «segle nou, vida nova».

Val a dir, però, que posteriorment hi hagué un parell d'intents de tornar a exercir la carrera consular. El primer, el 10 de juliol de 1903, quan feia exactament dos anys de la seva sol·licitud d'excedència; Toda demanà aleshores el reingrés, però se'n va desdir el 7 de setembre del mateix 1903, tot explicant que els seus negocis «han tomado gran desarrollo». El segon, pel gener de 1914, segurament originat per un càlcul previsor de Toda arran de la situació prebèl·lica; tampoc no va reeixir. Un cop acabada la Gran Guerra de 1914-1918, Todà es jubilà i retornà a Catalunya. Tot fa pensar que havia fet prou calaix durant els gairebé divuit anys que treballà en la delegació londinenca de la important companyia naviliera basca Sota&Aznar. La carta que tot seguit transcric és dels volts de 1902 (hi corregeixo només els accents):

«9 de Juliol / Estimat Pin / Gràcias per la teva carta del 1er y per allò de dirme «noy maco». Se coneix que fa temps que no has vist la respectable estampa d'ancià que tinch. / Ja l'Oliva va escríurem de Vilanova preguntantme si no'm xiularen las orellas ab lo boato que varen fer de mi. Vos ho agraheixo als dos. / Tu millor que molts altres pots pensar perquè me'n vaig anar de la carrera per estar cansat y avorrit dels emprenyaments oficials, y perquè la meva perspectiva era anar a la Amèrica Central de Ministre, ab cinquanta mil rals. Honor d'arquebisbe y paga de sagristà. Are soch navier y comerciant de ferro, la cosa'm va molt millor, estich content, no pensant en tornar al servey en temps. Y potser may més, ya que tinch sempre ferma l'idea de retirarme un dia o altre a Vilanova. / Ab interès pendria l'assumpto del capità recomanat teu, però sento dirte que ab los nostres barcos no hi ha res que fer. La casa té 25 vapors, y l'oficialitat forma un cos ahont s'entra de 3r pilot y's va pujant ab las vacants, que sont molt pocas perquè tota la gent és jove. Fa mesos que vinch treballant pera ficarhi un xicot català y'm veig negre pera conseguir una plassa de darrer pilot. De capità no hi ha que pensarhi. / Y te dich debò que ho sento, perquè m'hauria agradat poguer complàuret y tréuret aquest emprenyament. / Y per altra part te diré que no crech que al mateix interessat pogués convenirlhi entrar a casa, perquè la carerra del ferro de Bilbao a Inglaterra dóna poch. / Res més de nou per ara. Tinch ganas de donar un tom per Catalunya, però no sé quan podré ferho: per ara crech que ho tinch brut. / No m'olvidis del tot y d'un cop al altre dónam notícias tevas, de la terra y dels amichs. T'ho agrahirà de veras el que ho és teu de cor / Toda.»

Potser entendrem millor el comentari inicial de la carta si recordem que Pin, en el llibre ja esmentat, descriu físicament Toda tot dient que «quan jove, era un xicot molt hermós, una mena d'Alfred de Musset, però viril, ple de moviment y de vida, de cabell ros y rinxolat, ulls blaus». D'altra banda, l'Oliva citat al començament de la carta és un bon amic de Toda, el vilanoví Joan Oliva Milà, qui fou impressor, bibliotecari de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i també oncle de la reusenca Laura Oliva Sedó, amb la qual –més endavant– es casaria Eduard Toda i Valcárcel, fill del nostre personatge. En el llibre repetidament esmentat, Pin explica que Toda –des d'Anglaterra– havia enviat el fill a Vilanova, «a casa l'amich Oliva, perquè hi aprengués la nostra llengua y'l nostre viure». Si tenim en compte també la cita pinisoleriana sobre el «grau plascent» de vora mar al qual volien retirar-se els dos amics, podem concloure que el lloc primerament planejat per gaudir de la jubilació fou Vilanova. Ho acabaria de confirmar la llarga relació de Toda amb el polític, historiador i escriptor Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 1824-Madrid, 1901), fundador de l'esmentada biblioteca. Però aquella destinació va canviar de manera radical quan, l'any 1907, Toda va adquirir –de Londres estant– l'antic convent d'Escornalbou i decidí rehabilitar-lo com a residència principal. I no cal dir com s'esvairia el primitiu projecte, ja a la dècada dels trenta, quan Toda se'n va anar a viure al monestir de Poblet, que esdevindria la seu definitiva dels seus darrers anys i àdhuc de les seves despulles.