la contra

Paisatges vacacionals

L'autor contraposa les necessitats que requereix la crisi a la semiparalització estival de l'administració

Molt em temo que el meu melodrama personal s'acabarà, per coincidència, dins un ambient negatiu. Sospito que caurà el meu teló sense que hàgim sortit d'aquest pou que tornem a denominar crisi i que sembla un pou negre o, pitjor, un pou sense sola. Segons els, per mi, convincents, ens trobem molt més lluny d'una sortida del que prediquen alguns optimistes. Aquí, si no acaba l'atur, no ens salvarem. I d'on volen que surtin les noves o renovades empreses capaces de crear els llocs de treball que es necessiten i que necessiten tots els que aquí –ja en l'última pregunta– poden fer cap? Penso que estem econòmicament gastats i consumits. Els bancals menys fèrtils de la finca neocapitalista europea són els nostres, plens de financers mimètics (tristes còpies sense imaginació i amb tota la cobdícia, això sí, que continuen esperant l'inventiva forastera), curulls de llicenciats mal instruïts, en l'inici, també víctimes d'unes escoles primàries a la cua dels valors europeus. L'aplicació d'una falsa llibertat d'ensenyament ha deixat tots els ciutadans de l'Estat espanyol sense una robusta, sòlida i constantment ben nodrida escola pública. Si aquesta escola existís s'haurien anant fent possible molts aparents miracles que ara ens són vedats. Mentrestant, observem el declivi en tots els esglaons de la instrucció i la falta d'entusiasme de professors i mestres. Aquesta falta d'entusiasme també es detecta en tota la classe política, des dels jardins de la dreta fins als vergers de la presumpta esquerra; és a dir, els que ens governen per alternança des de la sortida de la dictadura, principal enemiga, tot sigui dit, de mestres intel·lectuals, escoles, universitats i ateneus.

Davant de les greus –i més perilloses del que ens pensem– circumstàncies econòmiques del món sencer i, en particular, de l'Estat espanyol, els polítics del govern i de l'oposició no s'arremanguen. Aquesta expressió que sembla tan vulgar és certa. Haurien d'arremangar-se com els mariners quan el vaixell té perill d'enfonsar-se. Però no. Aquí no s'arremanga ningú. Ni els centrals, ni els autonòmics, ni els provincials (que en segueixen, de fresques, aquelles provincias espanyoles tan justament odiades) ni tan sols els locals, distrets en les seves baralles. I és clar: ara estem en clima de vacances. Tot fa olor de vacances. El personal en plantilla o elegit pel poble es troba ara en aquella època que va de primers de juliol fins per allà a mitjan setembre; una època en què tot està semiparalitzat per l'ambient d'estiueig, encara que hi hagi torns en diferents combinacions. De tota la vida que sento les burles dels catalans il·lustrats, alguns, lectors de Larra, dirigides a la burocràcia i els funcionariats espanyols. Doncs bé: Catalunya, des de l'adveniment de la democràcia, des de la constitució de la Generalitat, per dir-ho exacte, ha creat de zero un feixuc funcionariat. Tristament, desesperadament, hem de reconèixer que el funcionariat català té totes les mateixes xacres que presentaven i presenten els treballadors espanyols del ram. Era la gran ocasió, però van escollir un galdós model que, per cert, el mandat del govern tripartit català ni tan sols ha intentat esmenar. Pel que fa a aquest estil laboral, doncs, no estem gens separats.

El nou lehendakari basc ha fet unes recomanacions públiques als col·laboradors més pròxims. Els ha exigit que actuïn amb les butxaques transparents. Els ha demanat que estalviïn i que destinin els diners a les necessitats reals. I els ha dit, per fi, que no era cert que el comú no sigui de ningú. «Els recursos públics no són nostres; ens els deixen els ciutadans per a gestionar-los». Estrafent Juana de Ibarbourou, poetessa uruguaiana potser d'origen basc, podríem dir: «Si la pàtria escolta, / si compren els idiomes que parla, / quin goig més profund farà niu / en un cor tan sensible de pàtria». Si les recomanacions del lehendakari funcionessin, aniria molt bé que el seguissin tots els governants de l'Estat: els del central i els autonòmics, comarcals i locals. I, a més, en actitud d'alarma total, perquè tothom treballés i col·laborés en un ampli pla de mesures per afrontar a la crisi. De brot verd no se'n veu cap per enlloc. No cal que ens enganyem.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.