Onze anys esperant una lliga

Demà farà 25 anys de la lliga assolida pel Barça de Venables a Valladolid

El clam d'una afició ansiosa va esclatar amb l'històric penal aturat per Urruti

La reacció a la marxa de Maradona va ser l'èxit d'un bloc sòlid i ben conjuntat

El 9 reuneix Rojo, Manolo, Moratalla i Clos, quatre dels integrants d'aquell equip

Des de la primera lliga assolida pel dream team, el 1990, fins a l'actualitat, el Barça ha guanyat la meitat de les lligues i lluitar pel títol s'ha convertit en una obligació, una exigència irrenunciable. Però hi va haver una època en què les alegries anaven molt més racionades. Demà es compliran 25 anys de la consecució de la lliga 1984/85, que trencava onze anys de sequera. Un període negre que Urruti va deixar enrere aturant aquell mític penal a Valladolid; una acció amb banda sonora del periodista Joaquim Maria Puyal, amb aquell «Urruti, t'estimo» inoblidable. La gesta tenia un mèrit afegit perquè després d'uns anys marcats per l'arribada d'entrenadors de prestigi –Lattek i Menotti, sobretot– i de grans figures –Schuster, Maradona, Quini, etc.–, aquella temporada el títol es va assolir amb un bloc sòlid i molt menys mediàtic en què Schuster exercia de líder, aprofitant el treball de Migueli, Julio Alberto, Alexanko, Calderé i Rojo, entre altres. A l'estiu, els comiats de Maradona i Menotti s'havien suplert amb el fitxatge d'Archibald i l'aposta per Terry Venables, un tècnic reputat a Anglaterra però de poc renom en l'àmbit europeu. Curiosament, però, després d'anys d'inversions frustrades va ser l'austeritat la que va conduir el Barça al títol. A més, amb uns números brillants, ja que l'equip va acabar amb 17 punts sobre el Real Madrid i es va assegurar el primer lloc quan encara quedaven quatre jornades per al final. Va ser gràcies a aquell penal aturat per Urruti, que va desfermar l'eufòria a Barcelona. El Barça de Venables tocava la glòria, tot i que ho feia amb un futbol directe i agressiu, trencant aquest fil conductor imaginari que molts tracen entre Michels, Cruyff, Rijkaard i Guardiola. Potser per això ha estat una lliga sovint menystinguda. «A vegades sembla que aquesta lliga no hagi existit», subscriuen Juan Carlos Pérez Rojo, Paco Clos –els dos treballen en l'estructura tècnica del Santboià–, Manolo i Moratalla, quatre integrants d'aquella plantilla que El 9 ha reunit per a l'ocasió. Quatre jugadors sorgits del planter blaugrana.

Els orígens.

L'origen de la lliga 1984/85 s'ha de buscar en la marxa de Maradona al Nàpols i l'arribada de Venables: «La pretemporada a Andorra va ser duríssima físicament, però ens va servir per aguantar forts fins al final de temporada», recorda Manolo. Alguns ja es van preparar a consciència durant l'estiu, intuint els mètodes del nou entrenador, ben diferents dels d'un amant del futbol de toc com havia estat Menotti. «Com a lateral, cada cop que un davanter se t'escapava en un entrenament, et multaven. Allan Harris portava el compte», comenta l'exdefensa.

El Bernabéu, clau.

Potser va ser gràcies a aquella gran pretemporada que el Barça va començar la lliga apallissant el Madrid al Bernabéu (0-3). «Venables estava introduint moltes coses noves com ara la pressió, les jugades d'estratègia, un estil de futbol més anglès... Eren coses que encara no s'havien vist a Espanya; aquella victòria ens va donar molta convicció», explica Moratalla. Un dels que posava el talent a tot aquell treball tàctic era Rojo: «El que també va canviar Terry és que llavors nosaltres estàvem molt condicionats pel que feia el Madrid. I ell ens va mentalitzar per anar partit a partit, per tenir confiança.»

Un bloc compacte.

Amb els resultats de cara des del principi, l'equip va anar consolidant un joc seriós i molt compacte. Primer, en l'aspecte tàctic. «Corríem i pressionàvem, és cert, però també estàvem molt ben posats sobre el camp» diu Rojo. «Tots sabíem què havíem de fer» hi afegeix. L'altra arma d'aquell equip, segons Clos, és que funcionava com un col·lectiu: «Una de les virtuts de Terry és que va venir a treballar sense fixar-se en els noms. Tothom tenia les mateixes oportunitats i hi havia molta companyonia. El segon any, ja seria diferent.» Aquest política va afavorir jugadors en progressió, com ara Rojo: «Qualsevol jugador que sortia ho feia bé; no hi havia egos.» «El dia abans de jugar a Saragossa, per exemple, Carrasco va tenir un accident de cotxe que li va impedir jugar; però va sortir Clos i va fer un partit extraordinari», explica Manolo. «Tothom rendia bé; el jugador que menys va jugar aquella temporada, va disputar 20 o 25 partits», hi afegeix.

Valladolid i l'eufòria.

La victòria a Valladolid va fer esclatar una afició ansiosa de celebrar títols importants. Sobretot el de la lliga, que implicava haver superat l'etern rival. Les celebracions a Barcelona van ser espectaculars. «L'única vegada que hi havia hagut una celebració semblant, havia estat amb la Recopa de Basilea, el 1979», afirma Moratalla. Rierades de seguidors van omplir la ciutat per rebre la plantilla fins a la matinada. «L'endemà, alguns vam haver d'anar a Mallorca per concentrar-nos amb la selecció i durant la xerrada de Miguel Muñoz ens adormíem», recorda Rojo. Unes celebracions i uns títols d'una altra època, tal com reconeix l'exdavanter: «Ara cobren molt més, però segur que no disfruten com ho fèiem nosaltres.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.